El PSM opina. 30/08/2003

Fer pinya i no pegar pinyes

Fa molts anys vaig conèixer en Ricard, un home que havia format part de l'anomenada quinta del biberó, és a dir de la darrera generació que s'enquadrà a la guerra del 1936-39. Una persona que amb devuit anys s'incorporà al conflicte bèl·lic en el bàndol republicà, que després hagué de partir cap a l'exili a l'Estat francès i en retornar a Catalunya l'obligaren a complir cinc anys de servei militar. Solia contar diverses històries, batalletes d'aquelles que et serveixen per entendre què passa durant un conflicte com aquell molt millor que qualsevol llibre d'història.

Una de les històries que contava amb certa reiteració, m'ha vengut al cap en diverses ocasions durant aquest llarg, calorós i apolític mes d'agost que avui donam per acabat.

En Ricard m'havia explicat en més d'una ocasió la terrible experiència que va haver de viure quan després de la derrota republicana, ell i molts altres companys es veieren obligats a caminar fins a territori sota jurisdicció francesa. Allà foren confinats en camps de concentració tancats per unes reixes molt altes i vigilats per gendarmes armats. A la situació de confinament i de massificació que patien s'hi sumava els pocs mitjans d'higiene personal amb què comptaven i l'escassa alimentació que rebien. Però allò que duia més entravessat aquell jove republicà era que els diumenges, els ciutadans francesos tenien com a gran entreteniment del seu dia lliure anar a veure els esprimatxats i misèrrims excomponents de l'exèrcit republicà. Molts d'aquests ciutadans francesos trobaven diversió a admirar l'espectacle que produïa el fet de llançar als pobres vençuts una llosca de cigarreta: tots s'hi arremolinaven i es pegaven, s'insultaven i s'agredien per tal d'aconseguir el preuat trofeu de fer una darrera xuclada amb gust de tabac. Així, entre llosca i llosca, i amb aquella exhibició d'indignitat que oferien aquells miserables disposats a pegar-se cops de punys i puntades de peu per aconseguir les restes que els llençaven com si fossin monees a un zoològic, els respectables ciutadans de la República francesa passaven les hores de la seva jornada dominical.

En Ricard, en veure el trist i indigne espectacle que oferien els seus companys, en general majors que ell, s'exaltava i els cridava impotent fins a quedar afònic que aturessin aquella funció patètica, aquell circ lamentable.

Durant aquest darrer mes he llegit amb una perplexitat que m'agermana a en Ricard, un enfiloll d'articles d'opinió on s'han abocat caramulls ingents de brutícia i calúmnia damunt associacions cíviques independents, bàsicament OCB i GOB.

He vist, impotent i mut, el trist espectacle que ens ha oferit una sèrie de persones en les quals confii i a molts dels quals tenc per companys, que en comptes de fer el que cal fer en aquests casos, que és fer pinya, s'han dedicat a repartir pinyes a tort i a dret.

Cal recordar a aquests companys (si no de trinxeres, sí de camp de concentració) que el discurs d'un partit polític i el d'una entitat cívica són diametralment oposats. Mentre que el partit polític diu «si em votau a mi el problema X es resoldrà», les associacions cíviques diuen «el problema X s'ha de resoldre, governi qui governi». Aquesta transversalitat és la base fonamental de la societat civil, el seu tresor més preuat i l'única garantia de la seva independència. Pesi a qui pesi.

I si algú té proves que GOB o OCB han obrat guiades per interessos o consignes partidistes, que les faci públiques, perquè aquesta acusació és gairebé la pitjor que se li pot fer a una associació d'aquest tipus. Ara bé, quan deim proves volem dir això: proves, contrastades i demostrables. Les conjectures, especulacions, suposicions i prejudicis, no tan sols no serveixen, sinó que si surten impreses a un diari, són al periodisme allò que és el partidisme fet des d'una associació cívica: una estafa.

Les derrotes ennigulen l'esperit i desperten la part més salvatge de les persones, però si no se saben encaixar, correm el perill que es converteixin en desfetes.

Res més lluny de la nostra voluntat que ofendre ningú amb aquestes ratlles, només pretenem llançar el nostre crit d'alerta davant l'espectacle que estam oferint per quatre llosques.

Només vull estendre les meves mans, o millor dit, la mà i mitja que em queda, per fer pinya.