El balancĂ de la madona
A dins de la clastra hi fa calor. Però no n'hi fa un excés,
sobretot cap al tard quan les oronetes tirabuixonen l'aire amb el
seu vol anà rquic. La clastra té un lloc privilegiat que és
l'enveja i enllepoleix la mossoneria: l'ombra del lledoner, que
refresca, com per art de bruixes, les alenades d'aire que arriben
de la marina. Un privilegi, l'ombra del lledoner, un privilegi
coronat per un balancĂ de roba de llengos on, de tant en tant,
si la madona estĂ alegre s'hi engronsa una mica. Ben mirat, el
privilegi Ă©s relatiu. A la part noble de les cases, els senyors,
i també de les senyores, maten les engrunes de calor que
s'infiltren pels murs gruixuts a força d'aire condicionat que
els genera coĂŻtja a la gargamella i una mica d'aresta als
matins, quan s'aixequen. Les pastilles juanolas fan una mica de
miracle i els caramels de sant Blai acaben de confitar-lo. AllĂ
s'hi està molt millor que no a la clastra, la madona ho sap però
no remuga no fos cosa li safalcassin la mica de trono. Molta sort
té que pot engospar, per a ella sola, tota l'ombra del lledoner
i encara, per demostrar el seu poder, s'hi engronsa una mica i
cantusseja una melodia estranya alternant una estrofa de na
Catalina de Plaça i el «bye, bye, mi picolĂssima dama» d'en
David Civera tot volent sincopar la tradició més nostrada i el
cosmopolitisme més galà ctic.
La madona va tenir -pecats de la segona joventut- unes trifulques
amatòries amb la classe subalterna, missatges colrats de per
Montuïri i Algaida, amb la complicitat també d'alguna
figaralera grenyal. És pensaven menjar-se el món a queixalades,
comandar tant com els senyors -Ă ngels rebels amb les sabates
girades- i els senyors, tots ofesos, se la miraven amb el barram
una mica estret i li alçaven, amb to d'amenaça però procurant
no fer-li gaire por, la paleta de matar mosques. Ella els tornava
una mirada de complicitat, una mica de somriure d'estraperlo
mentre feia passar per l'aprimador els pobres missatges que, només
per fer-se la il·lusió de viure com els senyors, toleraven tots
aquells jutipiris, que la madona, des del balancĂ, a l'ombra del
lledoner, els feia cara alta. I ells encara li duien un bon paner
de figues paretjals, i les carxofes negres més tendres i dos o
tres canonets de fava no fos cosa fes malavia amb la pelusa de
l'hortalissa. I ella, lluny de sentir-se afalagada, els deia que
llauraven tort i que per segons dins quina rota no hi passarien
la rella, car era la tanca de la madona i ningĂş no hi podia ni
segar ni espigolar. Com si els tingués agafats per la brida, ben
estreta i vius i orelles dretes. I ells venga tractar-la com una
reina i encara, perquè no li agafàs cap acubó, la ventaven no
fos cosa que l'ombra del lledoner no fos prou fresca i no se sentĂs
temptada a allargar la mĂ als senyors que feien brunzir,
temptadors, totes les mĂ quines de l'aire condicionat com si
fossin udols de llop en zel.
Però fou com un relapse, l'aliança amb els terrossencs i les
mans calloses. Tanmateix només sabien fer feina i per molt que
la madona fos tractada com una reina, sabia que en el fons
l'estimaven interessadament, només perquè els permetia que no
pagassin tots els alous als senyors, però ella girava el blanc
dels ulls vers les remors dels aires condicionats que brunzien
com a cavalls alats.
La madona canviĂ les aradores de lloc. Va ser convidada a fer un
te a una hora intempestiva i va trobar que davall el lledoner no
hi feia estar de res. Que les coses havien de ser com havien
estat sempre: els senyors havien de comandar amb tots els ets i
uts i els missatges havien de fer feina, esquena calada, de sol a
sol. I la convidaren adesiara a prendre algun cafetet quan la
xafogor era més intensa, però només una estoneta -tampoc no es
tractava de compartir en excés els privilegis- i feren com qui
girar-li un ventilador que li removia les fulles del lledoner i,
en una plena autosuggestiĂł, li feia l'efecte que ella tenia aire
condicionat. Ja no calia amenaçar ningú, ni fer la quica ofesa.
Els senyors ho feien tot bĂ© per un principi gairebĂ© divĂ. I de
tant en tant, com una Ă nnera muda orada, estirava el bec i deia
amb totes les seves forces que ella restava palplantada al balancĂ
per mantenir les essències del poble, per tenir a retxa
l'estufera dels senyors, però tots sabien que allà dalt no
l'havien menester i la deixaven seure al balancà perquè fa molt
més senyor tenir una madona desenfeinada que es venta i
cantusseja una cançó forana. Saben que sempre els beneirà les
bufes, la madona i per això la deixen seure al balancĂ. Ara ha
dit que les flatulències lingĂĽĂstiques d'en RodrĂguez sĂłn
aromes verjos de la minyonia i que els que blasmen aquesta
generositat ventosa sĂłn uns errats de comptes i uns alarmistes
que ho fan anar tot de roda batuda. Ho ha dit sense deixar de
ventar-se. Llavors s'ha condormida mentre dues mosques li
llepaven una mica de saliva que, mesclada amb un poc de
pintamorros, li havia romĂ s engrunada en els llavis.
ť
|