El control de la cultura
El blocatge contra els autors considerats «dissolvents» no
solament es concreta en la lluita per controlar els premis
literaris, l'edició dels llibres. Aquest solament és un dels
aspectes del control de la nostra cultura. Alguns escriptors-funcionaris
han esdevingut igualment els màxims consellers de les nostres
institucions culturals, quan no són ells mateixos els
encarregats de la «vigilància» d'edicions i promocions
institucionals. Ara ja no som en temps de la dictadura.
En el sistema reformat amb la transició i mitjançant la «España
plural de las autonomías», que diria Pasqual Maragall, les
comunitats autonòmes disposen de determinats pressupostos per a
promocionar la cultura. Aleshores s'esdevé que, mitjançant el
control i «assessorament» de determinats elements retardataris,
els diners se'n van sempre envers una direcció político-cultural
i no envers una de diferent. Milers de milions es gasten a finançar
determinades obres de teatre i musicals, en edicions de llibres i
traduccions, en viatges a l'estranger promocionant uns i altres...
Tothom que segueixi amb una mica d'atenció el paorós panorama
cultural que ens encercla podrà constatar com sempre són els
quatre mateixos els que són traduïts a l'alemany, al rus o a
l'anglès; els mateixos que, amb hotel i viatge pagat per les
institucions, són a Londres, Berlín o Bucarest parlant de la
seva obra. Mentrestant Gabriel Alomar és un dels grans oblidats
i es menysté i deslegitima el mestratge de Joan Fuster, Manuel
de Pedrolo, Gonçal Castelló o Salvador Espriu. Tampoc no ens
hauria d'estranyar gaire, ja que la «nova època» ha coincidit
amb l'enlairament a les més altes alçades de la nostra cultura
de dos botiflers declarats, de dos destacats agents de la
dictadura com foren Llorenç Villalonga i Josep Pla.
Pensava en tot això en l'acte de lliurament dels Premis
Literaris «Roc Boronat 2003» que va tenir lloc en el Gran
Teatre del Liceu de Barcelona. M'adonava que el premi ajudava a
rompre (relativament!) el blocatge al qual he estat sotmès
aquests darrers anys per part del comissariat neonoucentista que
malda per controlar la nostra cultura. M'havien atorgat el Premi
de Novel·la per la meva obra El darrer hivern.
L'esdeveniment cultural comptà amb l'assistència d'altes
autoritats culturals de la Generalitat de Catalunya i
d'importants representants de la cultura i la política catalanes.
Podem destacar la presència d'Isidor Cònsul Giribert, membre de
l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i director
literari d'Edicions Proa; Carles Duarte i Montserrat, membre de
l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i secretari
general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya: Teresa
Palahí, representant de l'ONCE a Catalunya; el director de la
COPE, Jordi Jordà; l'escriptor Josep M. Espinàs; el director
general de Cultura de l'ONCE Ignasi Escanero...
Vaig poder conèixer personalment Carles Duarte. En la poesia de
Carles Duarte es fan presents d'una manera constants el paisatge
i les referències culturals del Mediterrani i té com a temes
centrals la tendresa, el somni i l'oblit. La seva obra ha estat
traduïda a diverses llengües i ha merescut els premis Rosa
Leveroni i Vila de Martorell. Ha col·laborat amb els escultors
Guido Dettoni i Manuel Cusachs i amb els cantants Dounia Hédreville
i Franca Masu. Com a lingüista ha treballat amb els professors
Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres
de lingüística històrica i de llenguatges d'especialitat.
Entre els membres del jurat del «Roc Boronat» hi havia
igualment Isidor Cònsul, escriptor que ha estat cap de redacció
de la publicació Catalan Writing. Autor també d'Antologia
de Jacint Verdaguer, 1986. Curador de l'edició crítica de Sant
Francesc, de Jacint Verdaguer. Ha escrit també l'important
assaig literari Panorama de la literatura catalana (amb
Alexandre Broch i Huesa, Vicenç Llorca Nerrocat) i dels estudis
literaris: Jacint Verdaguer: història, crítica i poesia
(El Mall, 1986); Tirant lo Blanc (Labor, 1992) i Llegir
i escriure: papers de crítica literària (La Magrona, 1995).
També és autor del dietari Cinc estacions: un dietari (La
Magrana, 1998) i de l'antologia Jacint Verdaguer / Joan
Maragall. Joc de miralls.
Reconegut arran dels Països Catalans per la seva feina com a crític,
poeta i escriptor, Carles Duarte és autor del llibre de
narrativa Somnis (Columna, 1994) i dels poemaris Vida
endins (Moll, 1984); Paisatges efímers (Columna,
1989); La pluja del temps (Columna, 1990); La pell del
somni (Columna, 1991); Llavis de terra (Columna, 1993);
Terra (Columna, 1994); Cohèlet: tríptic hebreu I (Columna,
1996); Ben Sira: tríptic hebreu II (Columna, 1996); Qumram:
tríptic hebreu III (Columna, 1997); D'una terra blava (Moll,
1997); Khepri (Columna, 1998); Ha-Cohen (Seuba,
1999); El somni (La Magrana, 2000); La terra del somni
= La tierra del sueño (Sial, 2000).
El premi de novel·la que he anat a recollir a Barcelona, al Gran
Teatre del Liceu, de mans de Carles Duarte, el «Roc Boronat 2003»,
porta el nom de l'insigne lluitador per les llibertats nacionals
de Catalunya Roc Boronat i Font. La qual cosa, indubtablement, és
una altra de les alegries per haver guanyat aquest guardó.
Recordem Roc Boronat i Font va néixer el 5 de desembre de 1897 a
Barcelona. Escriptor i polític, va cursar estudis primaris i
musicals a la seva ciutat natal. Casat i amb tres fills. Afiliat
a Estat Català, s'exilià a França durant la Dictadura de Primo
de Rivera i dirigí, amb Josep Rovira, l'oficina de Francesc Macià
a Tolosa de Llenguadoc. Va participar l'any 1926 als fets de
Prats de Molló. L'any 1930, Roc Boronat va retornar a Barcelona
des de Bèlgica, amnistiat pel govern Berenguer, i va ingressar a
Esquerra Republicana, per la qual fou regidor de l'ajuntament de
Barcelona, després de les eleccions municipals del 12 d'abril de
1931, concretament, comissari del departament de beneficència
municipal.
|