|
Deu anys sense La Crida
Aquesta primavera passada s'han complit deu anys de
l'autodissolució de La Crida.
La Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i
la Nació Catalanes (aquest n'era el nom complet), va ser un
moviment cívic d'inspiració gandhiana, que va treballar durant
la dècada dels vuitanta i començaments de la dels noranta en
favor de l'autodeterminació dels Països Catalans, de la llengua
catalana, de les llibertats col·lectives, de la construcció
d'una societat més lliure i justa, de la desmilitarització,
desnuclearització i defensa del territori, de la
internacionalització del fet nacional català i en favor d'una
entesa solidària amb totes les nacions oprimides del món.
La Crida va néixer com un manifest de resposta a una declaració
pública d'una sèrie de suposats intel·lectuals (el més
destacat era Federico Giménez Losantos, o sigui que ja me diran)
espanyolistes que aleshores vivien a Catalunya i que exigien
encara més imposició de la llengua espanyola. Ràpidament, la
gent que havia dinamitzat la massiva resposta catalana (més de 2.400
entitats i desenes de milers de signatures individuals) es
convertiren en aquesta espècie de plataforma oberta que va ser
La Crida els seus primers anys.
Aquella entitat sacsejaria de bon de veres la societat catalana:
acte «Som una nació» al Nou Camp, amb la participació de més
de 100.000 persones; manifestació contra la LOHPA; tren de les
nacions a Estrasburg i a París; edició del passaport dels Països
Catalans; diverses campanyes de normalització lingüística, de
reforestació de boscs, de solidaritat internacional (Etiòpia,
Eritrea, Nicaragua, Bòsnia...), per la catalanitat dels Jocs Olímpics
de Barcelona... La Crida es va colar a l'Ajuntament de Barcelona,
el Parlament de Catalunya i al Palau de la Generalitat per
netejar-los de símbols espanyols, va burlar les mesures de
seguretat de l'estadi olímpic, del Nou Camp, del museu militar
de Montjuïc, del Govern militar de Barcelona, de l'aeroport del
Prat, de diverses conferències de Samaranch... i fins i tot de
la sala de control de la central nuclear de Vandellós! Sempre
amb mètodes pacífics i avisant amb antelació que ho faria.
A Mallorca, La Crida tengué poca incidència social, tot i que
la seva sola existència aquí ja era un fet més que eloqüent.
També tengué un protagonisme important en la recuperació de la
celebració popular de la Diada de Mallorca, no la postissa, sinó
la del 31 de desembre, i va aconseguir alguns assoliments
importants dins el procés de recuperació lingüística.
Ara, deu anys després de la seva desaparició, cap organització
ha aconseguit els nivells assolits per La Crida, i és molta la
gent que l'enyora o pensa que amb l'andanada espanyolista que
estam patint, ens aniria bé tenir un instrument com aquell.
Entre aquests, molts dels que quan hi era, no tan sols no
ajudaven, sinó que, amb perdó, emprenyaven.
Ens hem posat una mica massa malencònics, però l'important és
aprendre del passat.
|
