El PSM opina. 17/09/2003

No repetir els errors

Tothom sap que hem donat un actiu suport crític al Pacte de Progrés. Les hemeroteques serven en els seus prestatges els diaris amb quatre anys de col·laboracions periodístiques que així ho demostren. Fins i tot en els moments de crisi més greu, quan determinats i influents sectors del Pacte (PSOE inclòs, recordeu els desacords de Joana Barceló, la dirigent menorquina del PSOE, amb l'aplicació de l'impost turístic) s'oposaven a l'acompliment de promeses electorals bàsiques, nosaltres hem encoratjat activament el president Antich a vèncer la por que els sectors més conformistes del Govern volien imposar.
 
Quantes advertències, en certa mesura inútils vistos els resultats, no haurem fet a cada un dels partits del bloc progressista! No es tracta solament del suport actiu a l'aplicació de mesures de defensa dels nostres recursos i territori, encoratjant els Verds i les iniciatives preses del president Antich, en aquest sentit. Hem estat quatre anys impulsant la necessària unitat estratègica del Pacte i, en conseqüència, s'ha avisat del que podria esdevenir-se a Eivissa i Formentera amb la persecució conjunta de PCE-PSOE contra els Verds de les Pitiüses. Era evident, ho vàrem escriure per activa i per passiva, que Joan Buades molestava, perquè representava un ecologisme independent que no solia sotmetre's, via EU, al PSOE. Molt de l'electorat del Pacte veia ben clar que les constants declaracions d'Eberhard Grosske (EU) i de Josep Moll (PSOE) contra el combatiu diputat verd evidenciaven que, per a les restes estantisses de l'estalinisme illenc i la tímida socialdemocràcia espanyola, el perill més gran que tenien al davant no era la dreta, sinó precisament els sectors d'esquerra, la gent que lluitava activament en defensa d'un projecte auténticament alternatiu.

Aquesta persecució de la dissidència (i, de rebot, dels sectors que defensàvem la necessària existència de veus crítiques i combatives) va fer molt de mal al Pacte. Tot plegat, la demonització dels Verds i dels sectors d'esquerra d'EU va evidenciar a una part important de l'electoral progressista que hi havia grups de pressió, dirigents d'aquesta falsa esquerra que ens ha portat al fracàs, que volien que tot continuàs igual. Basta pensar en la inexistent redacció del pla territorial, així com en les excuses constants, producte de les "indicacions" d'UM, per no aprovar el Parc de Tramuntana; en l'augment de la construcció; en el panorama esfereïdor de grues arreu, per a copsar quina mena de canvi volien els sectors especialitzats en la criminalització de la dissidència política.

A tots aquests grups de pressió que hi havia a l'interior del Pacte, en les estructures de comandament d'alguns dels partits que gestionaven el poder, els anava millor callar davant les directrius que marcava UM i Maria Antònia Munar que no pas avançar vers el canvi i l'esquerra com es demanava.

Recordem com la mateixa EU per boca del senador Manolo Cámara va fer callar, fins i tot sota amenaça de dimissió, la seva consellera de Benestar Social, Fernanda Caro, quan aquesta denunciava l'excessiva supeditació del Pacte a la dreta munarista, la manca d'avenç en el compliment del programa signat el mes d'agost de 1999. Però no era solament EU que feia callar els seus sectors progressistes i demonitzava l'ecologisme representat pels eivissencs i formenterencs. El PSM, a l'inici de la legislatura, feia "desaparèixer", en una dimissió que no ha estat prou explicada al votant nacionalista i d'esquerra, el seu conseller d'Agricultura i Pesca, Joan Mayol, un home de provada trajectòria esquerrana i conservacionista. És un d'aquells "misteris insondables" que, amb moltes altres causes, ajudà segurament a enfonsar aquest partit el passat vint-i-cinc de maig.
 
I és en suport de les coses positives (declaració del Parc de Llevant, ecotaxa, normalització cultural...) i de denúncia de les negatives que uns quants, una minoria sens dubte, hem lluitat activament durant aquests quatre anys enmig contra les campanyes propagandístiques al servei de la dreta i enmig del sorprenent silenci dels interessats, d'incomprensions de tota mena i de nombroses campanyes rebentistes que persegueixen l'intel·lectual o el periodista independent, aquell que fa del servei a la veritat l´únic compromís, ja que no xucla de cap mamella del poder ni cap partit li paga en euros comptants i sonants el preu de la covardia i del silenci.