"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 20/09/2003

Com si fos una «ínsula»

Dona Maria Antònia va una mica coppiua -o en bona modalitat hauria de dir-se coppiva?-. Fa vuit dies, com es diu a Mallorca, de la seva gran festa i ningú ja no se'n recorda. «És el peatge que hem de pagar a la modernitat» -s'exclama mentre somia que seu a un balancí de roba de llengos a l'ombra d'un lledoner i tot engronsant-se quasi fot potada al carretó de les potingues de la manicuradora que li fa la francesa per lluir no sap ben bé on perquè encara no ha tengut temps de pegar una ullada a l'agenda. «Tanmateix faig tard pertot, ja ho saben però m'esperen... o millor dit, m'esperaven, ara, com que pint si fa no fa tant com una regadora, na Roseta comença sense jo i he après d'estossinar -cosa que no és tan plantosa com el meu vestit rosa- però que tanmateix serveix perquè se'n temin que he arribat. No aniré com sor Maria Àngels, aquella monja que recorria els passadissos del convent fent sonar les campanetes de fer alçar Déu»-.

Aquest circumloqui l'ha distreta una mica però torna a pensar en la seva festa, que no té vuitena, com segons quines virtuts dels sants. Ella pensa en la de la Conversió de Sant Pau i en els infants que neixen per aquestes dates que tenen la sort que no els piquin els moscards. A ella, tampoc no la piquen però intueix que és per unes raons ara del tot inconfessables. Per entretenir el remuc pega una ullada a la manicuradora i quan tengué la certesa imaginària que, si el tenia, s'havia tret el graduat de garruda li entima aquesta pregunta: «Saps a qui tenc enveja, Vanessa?». L'operària li hauria contestat que de na Pantoja, que ocupa, setmana sí o setmana també, les portades de les revistes del cor i que a més, com la senyora, es troba molt a prop del poder, però recordà que la clienta era distingida i que hauria de poalejar una mica dins el ditet escàs de xulla erudita que duia entre la pell i les costelles. Varen ploure tot un esclafit de senyores que tenen escrit el nom en lletra de motlo a qualque carrer cèntric o als llibres d'història que dona Esperança Aguirre hauria posat en circulació, des de na Cleopatra, passant per n'Agustina d'Aragón, n'Isabel la Catòlica i, com un cotxe que es cala, s'aturà a Santa Teresa de Jesús, que la pobra decoradora, li empeltà l'epítet «de Calcuta».

«Tenc bona pipella» -exclamà dona Maria Antònia per una associació d'idees, agullonant la vista sobre les postisses que li havien de disposar encara. «Podré continuar la conversa talment com si fos un monòleg. Em sap greu però si fossis concursanta del precio justo no guanyaries ni un velló, estimada. Vols sopes? No, no passis ànsia per la línia ni per les calories. En bon mallorquí, el que ens vol ensenyar en Rodríguez, quan un no sap una cosa li demanen si vol sopes. Bé idò jo ara mateix tenc enveja d'en Sancho Panza». «Però senyora...!». Ara era la Vanessa qui del regir quasi fa volar les eines de pulir. «Sí, aquest betzol de novel·la, grassonet, antiestètic i que, en perfecte sintonia, anava damunt un ruc va tenir una setmana de glòria, una setmana que era l'amo i governador de l'Ínsula de Baratària, una setmana! ho has entès bé? I encara ara molta gent se'n recorda. I jo que tenc una illa que existeix, de carn i ossos, amb molt de «mig ambent», cavalls de carreres que són la salvació de la pagesia i una llengua que mai no s'havia xerrat tant i tan bé resulta que només em permeten tenir un dia. Faig més poca vasa que una Fallera major; les Valentes dones de Sóller fan un paper més lluït que no jo i, fins i tot, no crec que empati amb les vermadores de Binissalem... Ningú no se'n recorda de la festa, la manicura que em feres ha estat més perdurable que la memòria històrica. Això sí, aquest dia som la reina, ningú no em fa ombra i com que gairebé som un personatge de purpurina, de mel i sucre, que deien a Costitx quan encara no hi governava, puc dir el que em dóna la gana i fregar-los pels morros allò que em surt... No te'n recordes, Vanessita, quan hi havia el pacte de progrés? Aquest dia els donava una bona manta que els feia regruixos a les escaldadures! Enguany tot ha anat a joc amb la poca vasa que ha fet la festa i he parlat de la llengua... No, Vanessita, no m'hi he fet un piercing, els he dit que si volem ser qualque cosa hem de parlar en mallorquí, com en Rogelio o en José María -que són cosa-. Com que només és un dia els podria fer creure que la mare de Déu nom Joana i, fins i tot, em riurien la gràcia... Però filleta, m'agradaria ser en Sanxo Panza, vuit dies per ser la reina de la samba autòctona, vuit dies només i ser sor Ensaïmada galàctica... Per què posses mala cara, fillona? tendries por d'agafar estrès?».

-«No senyora, pas pena per vostè, vuit dies de sermons, de fer creure que els bancs de l'església ballen, el poble no els toleraria, li veurien el llautó com jo li veig els padastres...».

-«No passis ànsia filleta que està tot previst, entre col·locar quatre compromisos i donar qualque subvenció a alguna associació d'aquestes que no m'han pres del tot la setmana seria passada... fins i tot hi cabria alguna inauguració!».






      

 

 














PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: