El Mur de la Venjança
Les organitzacions humanità ries estan escandalitzades; l'ONU
denuncia una obra costosa i il.legal que dóna el cop de grà cia
al procés de pau obert a Oslo el 1993; els mitjans diplomà tics,
encara que amb sordina, reproven la nova annexió il.legal de
territoris palestins, i Washington emet algunes tÃmides reserves
sobre un projecte que hipoteca insidiosament el futur. Però el
Govern de Sharon persisteix en la seva "barrera de seguretat",
segons l'eufemisme israelià , que els palestins tradueixen per
"mur de l'apart- heid", amb un traçat que no segueix
la lÃnia verda o antiga frontera, sinó que s'endinsa en
territoris de Cisjordà nia annexionats.
En un dels moments més trà gics de la seva existència, els
palestins s'enfonsen en un abisme d'inferioritat i indefensió,
abandonats enmig de la crisi general que castiga el món à rab i
subjugats per una ocupació que es tradueix, segons l'ONU, en
"una catà strofe humanità ria". Després de tres anys
d'Intifada i repressió implacable, el 60% de la població
palestina sobreviu per sota del llindar de la pobresa grà cies a
la caritat internacional. El balanç és aterridor: 3.500 morts (entre
els quals hi ha 822 israelians).
Les responsabilitats palestines i especialment d'Arafat en
aquesta situació desesperada, de desastre estratègic, tragèdia
social i immobilisme polÃtic, resulten aclaparadores. En lloc
del naixement del somiat Estat, els palestins assisteixen
impotents a l'avanç de les excavadores de Sharon cap a
l'objectiu d'annexionar-se les millors terres i consumar la
bantustanització, el tancament dels palestins en un arxipèlag
gulag, un conjunt depauperat i vigilat d'illots, amb l'aigua
racionada, sense futur nacional.
L'apartheid castiga més de tres milions de palestins, però a la
seva implantació hi contribueixen els atemptats terroristes amb
les seves seqüeles de matances indiscriminades de civils, de
manera que el mur compta amb un suport gairebé general a Israel.
Per a la immensa majoria dels israelians, la barrera es justifica
com l'única alternativa de seguretat davant l'absència d'un
interlocutor palestà capaç de desmilitaritzar la Intifada.
Tancat i humiliat, repudiat pels EUA, Arafat no ha sabut
desemmascarar l'estratègia de Sharon i l'extrema dreta
annexionista, sinó que ha caigut en totes les seves trampes.
Perquè el mur i l'estratègia bel.licista de Sharon no només
col.loquen l'economia israeliana a la vora de la bancarrota, tot
i les avantatjosos subvencions dels EUA, sinó que són l'aspecte
més sinistre d'un objectiu incompatible amb la pau. Cap dirigent
palestÃ, ni tan sols imposat per Washington, com va ser Abu-
Mazin, podrà acceptar la pretensió israeliana d'annexionar-se
els territoris conquistats militarment el 1967 per aixecar el
mite del Gran Israel, encara que aquesta expansió pugui fer anar
en orris l'empresa sionista al marge dels prudents dictats de la
demografia. Des de la firma dels acords d'Oslo, sobre la base de
"pau per territoris", els governs israelians sense
excepció van utilitzar una doble tà ctica per no complir-los.
Van negociar amb els palestins, però, alhora, van autoritzar la
proliferació de les colònies als territoris ocupats. I els
colons van acabar per convertir-se en un grup de pressió que,
ajudat per la barbà rie dels atemptats, va obnubilar l'entesa
dels israelians i va imposar l'aparent solució inhumana del mur.
El mur és una resposta poc meditada davant la set de venjança i
l'obsessió de la seguretat. Com el de BerlÃn, arruïnarà els
seus patrocinadors i no eradicarà el terrorisme, sinó que
l'exacerbarà . Atrapa els hebreus entre el racisme dels colons i
les necessitats estratègiques dels Estats Units al Pròxim
Orient. Com subratlla el professor israelià Zeev Sternhell, els
constructors de la muralla saben que és "el pesat tribut
que hem de pagar per destruir la capacitat dels palestins de
mantenir la seva existència nacional".
|