Dos fets amb més ferro que una encruia
El primer que passaré a contar-vos i a comentar-vos em va
succeir la setmana passada; el diumenge dematà passat, per ésser
exactes. Com tots els diumenges i dies de festa, devers migdia,
em vaig arrambar a la plaça de l'Església, a comprar el pa i el
diari estatal. A mitjan camà em vaig adonar que al carteró no
hi havia cap bitllet, i que la butxaca dels menuts no sonava ni
poc ni gens. Com que quasi ja arribava, vaig pensar, dic, aniré
al banc i amb la targeta 4b trauré doblers.
I recte, m'hi vaig encaminar. Quan, tarja en rest, estava a punt
d'introduir-la a la regata ad hoc, la mà em quedà immòbil,
paralitzada davant el repugnant espectacle que compareixia als
meus ulls: qualque fill de set pares i mig havia omplit de
gargalls pertot arreu, tant el teclat com el visor estaven ben
untats de tan oiós excrement. La solució: vaig anar a la
papereria que ho és de fa molts anys, vaig explicar el cas a la
madona, em donà el diari i 5 euros pel pa i llests de feines. Uf!
En segona va ser quan, amb les mans el resultat d'una de les anà lisis
exhaustives, de sang i demés etcèteres, a les quals darrerament
m'he de sotmetre de manera periòdica, l'entreg al metge
especialista. Se'l mira de prim compte, em mira a mi, mira el
paper, em torna a mirar a mi... I jo amb un coreeeet, ja vos
podeu figurar. A la fi em diu que troba que estic molt baix
d'hemoglobina. I això què vol dir, metge? Res, que estàs un
poc anèmic, que tens l'Ãndex de glòbuls rojos molt baix... I
em recepta una altra anà lisi més especÃfica. I que no me
preocupi de demés que la cosa s'arreglarà . I jo: molt bé,
metge, però m'ha de fer un favor: això de la meva deficiència
de glòbuls rojos, no ho comenti, per favor. I un somriure
comparegué al seu rostre.
|