|
Gone with the wind (y II)
En un altre article hem escrit que el que s'ha perdut amb la
derrota de l'esquerra oficial és més del que hom pugui imaginar.
Tots els que hem donat un suport crític i constructiu a l'experiència
progressista pensam que s'ha de saber tot el que s'ha perdut per
tal de demanar les responsabilitats adients. A part dels tres-cents
mil milions de les antigues pessetes (en els propers quatre anys
ultrapassaran el bilió) que s'haurien pogut emprar en polítiques
progressistes, la derrota de l'esquerra oficial significa la fi
de qualsevol possibilitat de preses de decisions avançades.
Recordem que a cada reunió del Consell de Govern, i a cada sessió
parlamentària, es prenien decisions i s'aprovaven propostes
tendents a consolidar l'acció del primer govern progressista i
nacionalista. El primer i el darrer (fins ara).
Els governants de llavors, com els de sempre, tenien -i ja no
tenen- moltes facultats inherents a cadascun dels càrrecs públics
que ocupaven. Entre d'altres, signar documents administratius,
resolucions, propostes, ordres, decrets, lleis i tot un munt
d'escrits que amb la seva signatura es convertien en vàlids i
valuosos. També disposaven -i ja no disposen ara- de la facultat
de repartir i administrar recursos econòmics, mitjançant la
signatura documental en escrits administratius o en talonaris
bancaris o en targetes de crèdit. Què n'és, de diferent:
llavors donaven ordres de pagament i comprovaven que es complien
immediatament; ara ja no tenen la més mínima capacitat en
aquest camp. Des del passat dia 25 de maig, la seva signatura ja
no té cap valor, no val per a res.
També s'ha acabat comptar amb tota una sèrie de personal
disponible. Cadascun dels responsables de cadascuna de les
conselleries del Govern de les Illes disposava d'un nombre
considerable de persones -funcionàries i laborals- que diàriament
treballaven al servei de l'administració pública segons els
criteris i les orientacions que s'anaven impulsant. A aquest fort
contingent de persones, s'hi sumaven desenes i centenars
d'altres, que havien estat contractades a dit com a càrrecs ce
confiança. Gent del partit, que mensualment percebia uns sous
superiors als habituals i que n'aportava una bona part a les
arques de cadascuna de les formacions polítiques integrades en
el Pacte (PdP).
Amb la derrota electoral del propassat 25 de maig, aquest fort
contingent de dones i d'homes que continuen treballant al servei
de les administracions públiques, van rebent altres orientacions
que responen a criteris diferents dels assenyalats pel Pacte.
Mentrestant, tots aquells càrrecs de confiança de cadascun dels
partits han hagut de retornar a les respectives feines anteriors,
a percebre uns sous molt per davall dels que han estat rebent
durant aquests darrers quatre anys seguits, i havent minvat les
seves possibilitats d'aportar qualque cosa a les arques dels
partits.
Tot plegat, la derrota electoral que comentam en aquests articles
obliga a reduir i retallar l'embalum de les despeses a l'interior
de cadascuna de les formacions polítiques integrants del PdP.
Mentre exercien el poder i governaven, podien disposar com mai
d'un bon grapat d'ingressos econòmics periòdics i constants,
dels quals a hores d'ara es veuen totalment privades.
Amb la desfeta electoral també desapareix el prestigi i
reconeixement públics obtenguts dels polítics de l'esquerra
oficial. No és ben bé el mateix esser polítics que esser
membres del govern. Qui paga, mana; i el fet de tenir la
capacitat de pagar comporta que s'hi acosti inexorablement tota
una munió de gent que va a la recerca d'obtenir-ne alguna casta
de benefici. Gent que els reconeix públicament la seva
autoritat, el seu prestigi i les seves capacitats.
I en trobar-se sense poder ni força alguns reflexionen (són els
menys!) i recapaciten damunt els seus errors. Es varen enlluernar
pel poder. No escoltaven les recomanacions del carrer.
Demonitzaven les veus crítiques que, des de la mateixa esquerra,
els prevenien del que podria esdevenir
|
