|
Construir o depredar?
L'altre dia, no hi havia cap possibilitat ni una de
concentració per fer res mínimament condret, el llapis es
refredava entre els meus dits o enmig de les dents, simulant la
cigarreta que tanmateix no tornaré a fumar. En aquestes
ocasions, ja dic, sempre surt al carrer i torn a comprovar que el
món hi és amb totes les golafrades, malgrat m'entesti qualque
estona a voler pensar que el que em convé, el que necessita el
meu sistema nerviós, és oblidar-ho un poquet, adesiara. Com que
defora hi havia un cotxe de la casa disponible i ningú que m'ho
pogués discutir, em vaig posar al volant i cap a l'Arenal s'ha
dit. Arribat al fons de tot, ja dins zona llucmajorera, i
comprovat que tot estava com sempre, o sia, un desastre, malament
de sobres, bé, ja ho coneixeu, vaig continuar cap a Son Verí i
Cala Blava, on vaig poder comprovar que per allà ja s'hi han
exhaurides per complet totes les possibilitats d'edificar-hi mínimament
res. M'hi vaig perdre entre carrers sense sortida i vials en
mitja lluna. Clar, qui no està avesat a anar a missa, al portal
s'agenolla. Retrobat el nord, el llevant en aquest cas precís,
carretera amunt, a l'esquerra una magna urbanització anomenada
«Las Palmeras», tan disforja i mal girbada que no hi vaig voler
ni entrar. Quasi tot d'una, a la dreta, ostres, «Maioris»! Que
bèstia! Des de la mateixa entrada a la urbanització, de dins el
cotxe estant, vaig poder comptar devuit (18) grues treballant a
les totes, i excavacions, i fonamentacions que fruiten en pilars
que aguantaran blocs d'apartaments amb el frontis maquillat amb
els arcs simuladors de les vil·les romanes de què braveja el
nom del poblat. Que bèstia! Quant pinar escorxat de viu en viu!
Quant paisatge fet malbé! Quanta naturalesa immolada en favor de
les fondes butxaques dels «progressadors»! En una paraula: és
el que hi ha, i en aquestes noces es reparteixen aquestes dolces.
Recordava de fa una vintena d'anys una baixada a la mar asfaltada
i tot, l'única que hi conec. Em costà, però la vaig trobar. El
bar i el balneari d'un hotel a tocar la mateixa mar, no hi eren
aleshores. Negoci, progrés en diuen, els doblers s'han de moure
que si no es rovellen, conten. Conten i compten. Ja més de mig
mosca, més bufat que un ble, intentar retornar a la carretera.
Em vaig tornar a perdre. Demanant ho aconseguí. Continuar en
direcció llevant i quasi afegida a «Maioris», la urbanització
«Sa Torre». Més del mateix. I vénga més: «Es Puig d'en Ros»,
altres cinc-centes. Fins a arribar a l'entrada amb dofins de
bronze d'allò que el seu moment vengué a anomenar-se «Bahía
azul» i que jo ja coneixia d'antics temps amb manco anys, però
igual tarannà. I vaig tornar a ca nostra, tira tira, tot pensant
que els consumistes de fresc, parelles joves sobretot, s'ho
traginen malament. Mira que anar-se'n a viure allà on Sant Pere
va perdre les sandàlies, pagar el que se'n demana, servicis públics
necessàriament en precari, autosaturar-se la carretera en hores
punta, enfora de tot remei, d'escoles, d'hospitals, anacoretes
frustrats dins la salsa del seu propi «overbooking»... La sal
de la vida, escoltin.
|
