El PSM opina. 19/11/2003

Temps de plàstics

Som conscient que estic ben a punt de cometre un article farcit d'obvietats, tema manyuclat tantíssimes vegades que, ben segur, els pocs o molts lectors que tenen la paciència de llegir-me els dimecres i els diumenges, podria ser que tenguessin vessa d'acabar la lectura del present. M'arriscaré i ja ho veurem si sortirà marge o caramull de pedres. Mirin, el que volia dir és que, malgrat que la utilització de targes de crèdit ja fa temps que estava generalitzada dins tots els àmbits, mai com ara mateix no s'havia estesa tant la seva abundància i particularitats. Record beníssim quan mos feien l'entrega d'aquest producte, la tarja de plàstic, com un senyal net i pinzellat de senyoriu, de «nivell», de pertinença a la lògia afortunada dels escollits. La meva primera experiència d'aquest tipus de moneda de canvi va ser amb AVIS, la companyia llogadora de cotxes, deu fer ben bé una trentena d'anys llargs; no hi podies pagar la factura final, però sí beneficiar-te d'una preferència de reserva i d'un petit, míser descompte final. Però com que jo encara no estava guarit de molts d'espants, l'exhibia a la més mínima ocasió, la utilitzava dues o tres vegades cada any, quan venia a Mallorca (aleshores vivia a Eivissa). Després, amb els anys, la moda i la inseguretat ciutadana que t'aconsellava dur a sobre un mínim de doblers de butxaca, va venir la VISA i la 4B; la primera per anar pagant el soi, i l'altra per repostar d'efectiu quan era precís. I fins ara. Un dia, així mateix vaig demanar a un company que era «cosa» del banc on es movien els nostres minsos cabals familiars (i qualque pic els nostres números vermells), a veure si em convenia la VISA ORO, i em va dir que no, de cap de les maneres, més que res perquè la fiscalia d'Hisenda tenia l'ull posat damunt bona part dels posseïdors d'aquesta privilegiada targeta. I bé, en vaig desistir, imaginin vostès, per por d'una poc probable inspecció de les forces de la recaptació tributària! Com si tot plegat, el nostre capital no fos més magre que fulla de pi, fum d'estampa! De tota manera, l'altre dia vaig afinar el carteró portadocuments de la meva companya, i no vaig poder resistir la temptació de pegar-hi una ullada. A més de les esmentades VISA i 4B, en tenia unes quantes més, ella: la TARJA CIUTADANA, que tots vostès saben per què serveix (una recomanació: la portin sempre amb pocs euros de romanent, perquè si s'esbordella, n'hi faran una de nova, clar, però resulta molt difícil, treballós en escreix recuperar el saldo, que val més la corda que el bou), la de CARREFOUR, la de IKEA, la d'EL CORTE INGLÉS, i la de ZARA, que a la vegada serveix per a les botigues de MÀSSIMO DUTTI, m'explicà ella. Vaig quedar una mica bocabadat, a part de restar meridianament evident que jo no estava gens ni mica preparat per a la vida contemporània. I més quan, fa una mesada, vaig haver de veure amb aquests dos ulls que se'm congriaren a la cara, a Iruña, molt a prop de la Plaza del Castillo, allà on quasi aboca el carrer Estafeta, a un quiosc de venda de rudes, cucurulls de castanyes torrades calentones, una evident, flamant maquineta d'aquelles que, zim-zim, s'utilitzen per fer-hi esmolar la targeta VISA. I què pot costar un cucurull de castanyes?, vaig demanar a uns amics locals amb els quals passejàvem. Un euro i mig o dos, més o menys, fou la contesta. Allò més natural del món, la maquineta, eh?