El PSM opina. 30/11/2003

Els altres terrorismes

Aquests darrers dies hem conegut tres notícies —una de ca nostra, les altres dues d’àmbit internacional— que m’han posat la pell de gallina. I no tant per la seva gravetat, que ja és prou, sinó perquè totes tres tenen una funesta característica en comú: indiquen un empitjorament de la situació.

La primera és que enguany, a Mallorca, el nombre de dones assassinades a mans dels seus marits o companys sentimentals ha augmentat respecte a l’any passat; hi ha hagut menys denúncies, però més víctimes mortals. Al mateix temps, la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat de 2002 apunta un increment del 30% dels casos de violència domèstica al conjunt de l’estat.

La segona notícia ens informava de l’avanç imparable de la Sida al món, amb especial incidència al continent africà. Les dades són tan brutals que les he hagut de llegir dues vegades per comprovar que ho havia entès bé: si no s’hi posa remei, en una dècada la població d’Àfrica podria reduir-se fins a la meitat.

I la tercera notícia és que avui hi ha al món més de 840 milions de persones que passen fam, i que cada any moren de gana sis milions de persones. Degut al retrocés en la lluita contra la fam, el nombre de persones que passen gana s’ha incrementat de manera notable al llarg de l’últim trienni, convertint en paper mullat el compromís assolit per l’ONU a mitjans anys 90 de reduir la xifra a la meitat l’any 2015, com ha reconegut el representant de la FAO Jean Ziegler.

Es tracta de tres fenòmens esborronadors. I encara és més preocupant que mai no apareguin en els baròmetres sociològics de preocupacions de la ciutadania. Com que a mi no em toca de prop... Però en rigor, estam davant tres situacions de veritable terrorisme, molt més punyents i que es cobren més víctimes que el terrorisme “oficial�. O és que no viuen terroritzades les víctimes i els potencials patidors de la violència domèstica, la Sida i la fam? Per lluitar contra el terrorisme de caire polític, els poderosos del món no dubten a mobilitzar exèrcits sencers, a gastar-se una ingent quantitat de milions, a simplificar fins a la caricatura l’explicació dels conflictes dividint el món entre bons i dolents, a mentir sistemàticament i a congriar aliances i ofensives que ens tenen a tots amb l’ai al cor i que, de moment, sobretot han servit per atiar odis i inestabilitzar les regions més calentes del planeta. En canvi, per fer front al terrorisme de la violència contra les dones, al terrorisme de la Sida i al terrorisme de la fam —que tots tres tenen causants i responsables—, sols arribam a veure buides declaracions de voluntat, una despesa pública ínfima, i explicacions sobre l’enorme complexitat d’aquests problemes. Al capdavall, iniciatives insignificants i patètiques que actuen com un esparadrap aplicat damunt un tumor a punt de rebentar: no serveixen per a res, i com que l’esparadrap ens enganya la vista, ens tapa la gravetat del mal, el dia que rebenti ens agafarà amb el cul a l’aire.