|
Ratonejar?
Es diu, es comenta, es parla molt arreu aquests darrers dies,
els diumenges a les rotllades de sortida de missa de dotze, a la
taverna a l'hora del cafetó amb gotes i la timba de truc si ve
de bri, dic, qualsevol excusa és bona per prendre el cap de fil
del tema de moda: l'autovia dels dallons. S'ha de dir que gairebé
la majoria són de l'opinió que allò seu, la feinada, les
manifestacions, la confecció i penjadissa de pancartes, la
mobilització de tanta gent amb la idea fixada a salvar el Pla de
l'illa, una de les zones que encara queden més o menys verges a
l'hora d'ara, no despersonalitzades, amb l'atavisme del caràcter
multicentenari, salvar-lo de la golafreria depredadora dels de
sempre, perilla que sigui un remar i remar per finalment pegar
l'esclat damunt les roques. Jo, tot d'una que tenc ocasió, els
dic que no s'aturin de cap manera, que segueixin la batalla, el
combat, que un bon mariner se veu quan la mar s'embruta, no quan
està encalmada. I bé, qualque cosa has de dir per encoratjar-los
i encoratjar-me a mi mateix. I llavors, insistesc sovint, ha de
quedar ben palès el nostre seriós posat, la pacífica,
gandniniana, caparruda resistència. Ha de quedar constància nítida
i pinzellada davant la història que es tracta d'una violació,
gens ni mica amb el nostre consentiment. També m'he sentit dir a
mi mateix que és ben hora d'entrescar el xorrac de la voluntat,
de la paraula neta, fins al seu límit, perquè talli més i
millor els fons de les butxaques, dels comptes corrents dels
destralers, els guanys aconseguits amb la desgràcia, la innecessària
destrossadissa de la nostra estimada Mallorca. També qualcú
m'ha bufat a l'orella que podria ser ben bé que la tècnica, la
tàctica dels PP-UM, sigui la de fer la cussa malalta. A veure si
m'explic: així, d'entrada, es tracta d'exagerar, bestialitzar el
projecte; a saber: a ca un llamp els darrers alzinars, vénga
escalèxtrics devers Campanet i Búger, a voler curvetes
convenients a benzineres concretíssimes, en detriment d'una
dotzena d'hortets i casetones de gent humil, que els ha costat Déu
i ajuda únicament conservar-les en peus i que no s'esbuquin, i:
aqueixa cisterna, fills meus, la va fer el vostre padrí a cops
d'aixada i gavilans... tot plegat per després de les
manifestacions i mobilitzacions populars de més o menys
envergadura, en vista de l'empenta demostrada i com que s'acosten
les eleccions generals, abaixar una miqueta el llistó i quedar
com a senyors, saben vostès el que vull dir? Sí, home, és com
dir que a un condemnat a tallar-li les dues mans, sols n'hi
talles una, els botxins queden que com els més pinxos de la
contrada i bona part de la forasteria. O les multes de sis mil
euros les rebaixen a la meitat, o per aquí fer ballar el remuc,
bono, ni teva ni meva, estira i amolla, a tres mil i no en parlem
pus, de manera que sembli que, virtualment, s'han calçat el
nonou de «sortir de l'església» per les festes de pasqua, més
mudats que un lladre. És l'antic gust per regatejar, ratonejar,
treballar al màxim la barrina de la cabra prenys el dia de la
Fira o en bon dimecres de mercat, fer el desmenjat amb talent i
trepitjar fort d'entrada, per després, ara que ningú mos sent,
afluixar una miqueta i, au, ja és teu l'animalet i el vencís
que duu per corbata, llavors et queixaràs de la rebaixa que t'he
feta; els beures els pagues tu...
P.S. A mi em sembla que el darrerament noticiat túnel de Sineu,
d'un quilòmetre de llargada, tendeix a confirmar de qualque
manera allò dit a l'article aquest que vostès acaben de llegir.
Un tret a les fosques que ha fet plomes, com si diguéssim.
|
