|
Ja n'hi ha prou
* Eliseu Climent és president d'Acció Cultural del
País Valencià
* Antoni Mir és president de l'Obra Cultural Balear
* Jordi Porta és president de l'Òmnium Cultural
Si l'Estat espanyol fos un Estat normal i respectuós amb el seu
caràcter plurinacional i plurilingüístic, la publicació d'un
reial decret que pretén establir per a les escoles oficials
d'idiomes uns estudis i una titulació de valencià diferent de
la de català seria -i ja és prou- una desqualificació d'un
ministeri que es diu d'Educació i Ciència.
Però, sense deixar de ser això, i vista la reiterada actuació
de l'Estat espanyol i, sobretot, del govern del Partit Popular,
aquesta mesura cal interpretar-la, a més, com un atac a la
llengua catalana i als ciutadans que la tenen com a pròpia; una
agressió que ens afecta igualment al País Valencià, a les
Illes Balears i al Principat de Catalunya. I es tracta d'un pas més
en l'estratègia del divideix i impera, al qual la salut democràtica
i la dignitat com a ciutadans catalanoparlants ens exigeix una
resposta concloent.
Perquè, a més, l'aprovació d'aquest reial decret faria ara un
salt determinant en la divisió de la nostra llengua amb gravíssimes
conseqüències legals: oficialitzaria en titulacions oficials el
valencià i el català com si fossin dos idiomes diferents, quan
fins ara els títols es consideraven plenament homologats, amb la
doble denominació de valencià al País Valencià i català a
les Illes, a Catalunya i a la resta de l'Estat.
La gravetat de la mesura prevista no es deu només a l'aberració
filològica que és oposar un valencià a un català. És, a més,
un autèntic despropòsit legal, que provoca la discriminació
entre llengües i ciutadans i la contradicció dins la legislació
del mateix Estat. És una flagrant discriminació que la discrepància
de noms entre castellà (que és l'únic admès en la Constitució)
i espanyol (com se l'anomena en les escoles oficials d'idiomes:
español para extranjeros) no porti el ministeri d'Educació i Ciència,
en justa correspondència, a tractar-los com si fossin idiomes
diferents, amb la qual cosa ens hauríem de demanar si hi ha
llengües i ciutadans de primera i de segona.
Però, a més, el reial decret entraria en oberta contradicció
amb altres normes. Ja hem dit que fins ara els títols de valencià
i català de les escoles oficials tenien, malgrat el nom distint,
plena equivalència. Però hi ha més: també en el camp de les
titulacions de llengua i al màxim nivell acadèmic, hi ha,
reconeguda per l'Estat, una única llicenciatura en filologia
catalana, a la qual queden homologades les anteriors de filologia
hispànica (secció valencià).
I, finalment, en l'aniversari aparentment tan celebrat de la
Constitució pels qui diuen defensar-ne els drets i els deures,
és molt pertinent recordar l'existència d'una sentència del més
alt rang, del Tribunal Constitucional espanyol, la 75/1997, de 21
d'abril del 1997, que confirma que són plenament constitucionals
tant la denominació acadèmica, llengua catalana, com la
recollida en l'Estatut d'Autonomia, valencià, tal com apareix en
els estatuts de la Universitat de València.
Per tant, els qui es pretenen tan èmfaticament legalistes no
poden invocar, si no és amb mala fe manifesta, el pretext que
l'Estatut d'Autonomia valencià només es refereix amb el nom de
valencià a la llengua pròpia. La doble denominació equivalent
de català i valencià, no sols té tot l'aval de la filologia i
la història, sinó que el té també en el dret.
En comptes de presentar-se interessat pel català només pel cantó
de la manipulació del seu nom i per l'enfrontament social, el
partit que governa l'Estat espanyol i les autonomies valenciana i
balear faria bé de demostrar el seu compromís real per la
nostra llengua promovent-ne i garantint-ne l'ús efectiu.
L'administració de l'Estat i la Generalitat Valenciana
coincideixen a ser tan excepcionalment sensibles als formalismes
nominalistes i disgregadors com excepcionalment insensibles a
usar la llengua pròpia amb normalitat en l'ensenyament i els
mitjans de comunicació.
En aquesta mateixa línia, constatem que l'Acadèmia Valenciana
de la Llengua es va presentar a la societat com l'ens creat per
superar un conflicte atiat artificialment des del debat
partidista. Era -asseguraven els promotors- l'entitat que havia
de deixar fora del debat les qüestions de la normativa i de la
unitat de la llengua, que quedaven pactades i establertes en la
mateixa llei de creació d'aquesta Acadèmia.
Cap dels punts del pacte ni de la llei en què es basa l'AVL no
ha estat respectat. Pitjor encara: el Partit Popular ha usat
l'Acadèmia com a apèndix polític per promoure el mateix
conflicte, però amagant-se darrere de la presumpta neutralitat
d'aquesta: censura en els llibres de text d'ensenyament primari i
secundari a tota referència a la unitat i el nom català,
censura dels programes de literatura de tots els autors no
nascuts al País Valencià, imposició d'un model lingüístic de
màxima dialectalització i màxima diferenciació de la resta de
la llengua, no reconeixement dels títols de llicenciatura de
filologia catalana, no reconeixement dels certificats
administratius de català emesos a les Balears i a Catalunya, etcètera.
En conseqüència, Acció Cultural del País Valencià, Obra
Cultural Balear i Òmnium Cultural fan públic que tenen la
determinació de prendre totes les iniciatives possibles per
impedir al govern espanyol que aprovi aquest decret i continuï
amb l'estratègia de fragmentació, desús i hostilitat contra el
català. Criden els seus milers de socis i tota la societat civil
dels Països Catalans a mobilitzar-se contra aquestes mesures.
Apel·len els governs autonòmics i els partits polítics del País
Valencià, les Illes Balears i el Principat de Catalunya a
assumir com un punt fonamental de la seva actuació la defensa
explícita de la unitat del català, el reconeixement legal
d'aquesta unitat i el ple ús social i institucional de la
llengua.
I, finalment, fan una crida a l'Institut d'Estudis Catalans a fer
valer la seva autoritat com a institució que, per història, per
llei per manament dels seus estatuts, té encomanada la
normalització coherent del català arreu del l'àmbit lingüístic.
Si en l'emfàticament celebrat aniversari de la Constitució
espanyola -que hauria de ser dels drets, de les llibertats i dels
deures democràtics- l'Estat no vol acceptar una qüestió tan bàsica
com el respecte i la promoció de la llengua de milions dels seus
ciutadans; si l'Estat dit de les Autonomies només serveix per
reduir la nostra llengua a parles autonòmiques separades i
confinades a les respectives fronteres i a l'ús subordinat; en
definitiva, si l'Estat espanyol no assumeix els drets fonamentals
dels catalanoparlants com a tals i no tracta com a pròpia la
nostra llengua, els ciutadans dels Països Catalans haurem de
començar a proposar-nos, en justa correspondència, un tracte
similar per a un Estat que no vol ser el nostre.
|
