Un patriotisme inconstitucional
Avui, dia 6 de desembre, ara fa vint-i-cinc anys, jo em vaig
quedar a casa i no vaig anar a votar la Constitució espanyola.
Reconec que l'abstenció no tenia gran mèrit, ni era gran pecat,
atès que per aquell temps jo residia als Estats Units d'Amèrica,
a la idíl·lica ciutat de Princeton, Nova Jersey, on ja havien
caigut les bellíssimes fulles de la tardor atlàntica, i començava
el fred. És clar que podia haver acudit al consolat de Nova
York, que és ben a prop, o haver votat per correu, segons la
carta oficial que vaig rebre. No ho vaig fer, i crec que tampoc
no hauria votat si hagués viscut al regne neoconstitucional
d'Espanya. De manera que un servidor de vostès no té previst
sumar-se a les múltiples celebracions, festes, concerts,
traques, discursos i visques que aquests dies es dediquen a les
bodes de plata de la Constitució vigent. Ho lamente: miraré de
passar el cap de setmana en harmonia i en pau amb mi mateix i amb
alguns amics, en algun lloc retirat i si pot ser bucòlic. Jo, a
la Constitució vigent, li tinc un gran respecte, com a qualsevol
Constitució de qualsevol país que assegure unes mínimes
garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això
que se'n sol dir la llibertat i la justícia. Supose que, en
aquestes matèries bàsiques, les Constitucions no deuen ser tan
diferents, i la lleialtat que mereixen deriva justament de la
llibertat que asseguren. Quan jo vivia a Princeton els meus
fills, cada matí, a l'escola municipal, començaven el dia
posant-se la maneta al pit i recitant allò de "I pledge
allegiance to the flag of the United States of America, and to
the Republic which it stands for, in liberty and justice..."
Els nens prometien lleialtat a la bandera, perquè la bandera
representa la república, i la república és la llibertat i la
justícia. Una mica dramàtic potser, perquè els juraments a la
bandera solen ser perillosos, però supose que la idea era bona:
el fonament de tot, en últim terme, és la llibertat i la justícia
-l'ús que en fan els governants, com ara el senyor George W.
Bush, és tota una altra qüestió.
El problema, si jo he de jurar lleialtat a la Constitució
espanyola, és que no es basa en això, sinó que comença amb
una professió de fe que em resulta difícil d'assumir: una
professió tan rigorosament i metafísicament nacional i patriòtica,
que cal ser fidel creient per acceptar. Diu, en efecte, l'article
2: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat
de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els
espanyols", en versió meua del text de l'única llengua
oficial de l'Estat, que tinc l'obligació de conèixer. De manera
que primer hi ha la Nació espanyola, en majúscula, no sabem des
de quan, des de quin any o segle; a continuació, o simultàniament,
aquesta nació és declarada indissoluble, se suposa que per ella
mateixa (ontològicament, per la pròpia substància, i els
pobres humans no podem fer-hi res). La qual nació indissoluble,
possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria (termes
no se sap si sinònims o complementaris), i pàtria comuna i
reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és
indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i
aquest és el fonament de la Constitució. Com que a mi aquest
fonament doctrinal, nacional i patriòtic em desperta alguns
dubtes racionals i escasses adhesions emocionals, i com que sense
aquesta base la Constitució pareix que no en té cap, la
constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta
una mica problemàtica.
I més problemàtic encara resulta el meu patriotisme: jo m'he de
reconèixer espanyol a tots els efectes nacionals i patriòtics,
inclosa la defensa de la pàtria i nació, única, indivisible i
comuna (article 30: "Els espanyols tenen el dret i el deure
de defensar Espanya"), he d'acceptar que la meua única pàtria
és la nació espanyola, i que no tinc més nació que aquesta
nació. D'això, per si algú n'ha sentit a parlar, se'n diu
patriotisme constitucional, el qual, o té aquesta base, o no és
ni constitucional ni patriotisme. Per tant, qui pense que la seua
nació és, posem per cas, la nació catalana, i que aquesta és
igualment la seua pàtria, farà molt santament d'assegurar-se
abans contra el risc i perill de tal idea. Perquè pensar això
és contrari, rigorosament contrari, als fonaments de la
Constitució vigent. I qui damunt de pensar-ho ho sent, és a dir
qui no se sent part de la pàtria espanyola sinó d'una altra pàtria
amb un altre nom, ha de saber que és un patriota
inconstitucional. A mi em sembla molt bé que, aprofitant la
festa d'aquests dies, es parle de reformar alguns articles de la
Constitució. Perfecte. Però no passen pena, que si n'hi ha
algun d'intocable és l'article del fonament, l'article 2. I
mentre el fonament siga el que és, els qui no som patriotes de
la pàtria espanyola ens hem de resignar a ser eternament,
fonamentalment, inconstitucionals. Potser en la vida quotidiana
això no vol dir res, però no em negaran que és una estranya
condició, una inconstitucionalitat ontològica, insoluble.
D'aquest pecat metafísic, no ens pot absoldre ni el Papa de Roma.
|