El teatre modern a Mallorca
La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent
coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició
d'una eina de treball imprescindible per a la història i
investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes
Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que
s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per
Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format
per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració
de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries,
Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu
Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena
Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i
Maria del Mar Verd Julià.
Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs
en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més
ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de
trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que,
en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític,
dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els
autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics
que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich,
Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han
tengut per a veure les seves obres representades o, almanco,
valorades al seu país.
Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar
molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt
semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i
societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca,
Editorial Moll, 1970) quan escrivia: «L'evolució històrica de
la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui
generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem
arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista».
Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de «fer
riure», preponderant durant molts d'anys tant a València com al
Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana
contemporània (vegeu pàgs. 395-405): «Tancats en cercle
restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia
tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes
característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes,
sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de
l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i
simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local,
del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en
la realitat».
De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja
n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura
i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu
concretament els capítols «El teatre modern a Mallorca», «Pere
Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular», «Anys setanta:
els premis de teatre en la lluita per la normalització del català»,
«Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta», «Un
homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura
franquista»... També en el llibre Literatura mallorquina i
compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de
Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al
respecte: «El teatre modern a Mallorca», on s'inclou un article
de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que
s'edità en la col·lecció de textos teatrals «Tespis» de la
Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al
fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari
contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie
(Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novel·la
(Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).
Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen
concret d'aquestes tres obres, diríem «de la postransició»: Acte
únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de
Blanquerna (encara inèdita).
Lluny de l'etiqueta de «teatre brechtià» o teatre inscrit dins
del «realisme social» amb el quals s'ha volgut definir la meva
obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a
veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat
dramaturg alemany.
No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments
dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de
Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es
volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de
Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels
Clavells, poguérem veure diverses «aplicacions» de la tècnica
brechtiana a realitats diverses.
Alguns «manuals» de fa trenta anys, a part de La revolución
y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México,
Grijalbo, 1970) eren el famós Breviario de estética teatral
(Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica
teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona,
Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona,
Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico
de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid,
Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y
arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península,
1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments
del setanta...
L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator;
el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir
Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el
situacionisme francès, les primeres representacions del Living
Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses
d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre
es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era
l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i
concepcions político-literàries dels grans creadors i
transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent,
ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven.
|