Irracionals
La duplicació del cub o la quadratura del cercle són
problemes de la geometria clà ssica que han esdevingut sinònims
de problemes irresolubles o quimèrics. Dit a l'engròs, aquesta
irresolubilitat es deriva del fet que el nombre Pi -la raó entre
la llargada d'una circumferència i el seu dià metre- i l'arrel cúbica
de dos són nombres irracionals que no es poden construir amb
regla i compà s, una troballa que resulta tan difÃcil d'explicar
com d'entendre, especialment pel que fa al nombre Pi. Tanmateix,
la cosa ja venia gruixuda des del moment en què els humans varen
descobrir que no hi havia una mesura comuna entre el costat del
quadrat i la seva diagonal, o com dirÃem ara, que l'arrel
quadrada de dos no era un nombre racional i, per consegüent, no
representable mitjançant un nombre finit de decimals. Adés i
ara m'agrada explicar la contarella -possiblement apòcrifa-
sobre l'alumne de Pità gores que, quan es va mostrar encaparrat a
explicar aquest fet al mestre, va ser llençat a la mar pels seus
condeixebles, temorencs de la possible reacció airada de Pità gores.
Irracionals és el nom que van rebre aquests nombres, i ho eren
en un doble sentit, primer perquè no es podien expressar com la
raó de dues altres quantitats numèriques i, sobretot, perquè
escapaven a la raó d'una perfecció geomètrica, que era
interpretada en aquelles cultures com la més pura de les
manifestacions divines. Però a diferència del que passa amb
l'arrel quadrada de dos, la qual sà es pot construir amb una
regla i un compà s, el nombre Pi no ho pot ser, dit altrament: no
hi ha manera per dibuixar amb una regla i un compàs un quadrat
que tengui la mateixa à rea que un cercle donat, un fet que no ha
pogut ser demostrat fins fa relativament poc, una demostració
que no sempre ha estat ben acceptada per tothom.
Aquest és el cas d'Edwin J. Goodwin, metge de Solitude, un
poblet de l'estat americà d'Indiana que el 1897 va patentar un mètode
de la seva invenció que resolia amb ets i uts el problema de la
quadratura del cercle. Això sÃ, el seu procediment passava per
donar al nombre Pi el valor racional i exacte de 3,2. El fet és
que, malgrat la patent, no aconseguia progressar gaire en la seva
tasca d'apostolat de fer saber al món la seva troballa, tot i
publicar anuncis pagats -camuflats en forma d'article- a la
revista de l'associació americana de matemà tics, l'American
Mathematical Monthly. Però tot indica que el senyor Goodwin
tenia un bon amic en el senyor Taylor I. Record, el qual era
parlamentari del Congrés estatal d'Indiana, tant és aixà que
el diputat Record va proposar una llei de l'estat d'Indiana que
tenia per objectiu proclamar com a bona la solució de Goodwin al
problema de la quadratura del cercle, dit altrament, el que
proposava Record era aprovar una llei que establia 3,2 com a nou
valor legal de Pi, và lid a l'estat d'Indiana. Està clar que
ningú, i menys als Estats Units, no fa res per no res, i
l'avantatge que oferia l'inventor a la gent d'Indiana era que, si
aprovaven la llei, els llibres de text d'Indiana podrien explicar
el seu mètode sense haver de pagar els royalties que protegia la
patent, els quals sà que haurien de ser pagats per la resta de
l'Univers. El cert és que la llei va passar les tres lectures
reglamentà ries i va ser finalment aprovada per un contundent
resultat de 67 vots a favor i 0 en contra. Després va ser
enviada al Senat de l'Estat, on va intervenir gent més
assenyada, i l'aprovació definitiva de la llei va ser posposada
sine die, això sÃ, després d'una sessió que va esdevenir una
autèntica orgia de rialles. És aixà que als arxius del Senat
d'Indiana hi ha una llei, aprovada pel Congrés de l'Estat, que
estableix 3,2 com a valor legal de Pi i que, sigui dit de
passada, podria ser aprovada en qualsevol moment, ja que el
projecte de llei no està retirat.
Arribats aquà hom podria pensar que si he retret aquesta història
és per palesar els perills i la ridiculesa a les quals pot
conduir un sistema de patents poc curós, obsolet, arcaic i que,
tot sovint, més que protegir la propietat intel·lectual i la
innovació, serveix per ridiculitzar la primera i obstruir la
segona. Però no només ho he fet per això, avui m'interessava més
posar de manifest, amb un exemple pregon, aquella llei de Murphy
que diu que ni la vida ni la propietat de ningú no estan segures
mentre el Congrés estigui reunit. I ara caldria afegir que
tampoc no hi estan de segures les veritats cientÃfiques,
sotmeses a l'arbitrarietat d'absurdes lleis que volen establir el
valor legal de Pi o, més recentment i més a prop, la que
sanciona que el català i el valencià són llengües diferents.
He de dir que, assabentat com estava del cas del nombre Pi, no em
va sorprendre gaire la notÃcia del decret sobre el valencià .
Però sà m'ha sorprès, fins a sentir-me avergonyit, la manca
d'una resposta contundent a l'anunci d'aquest decret per part
d'aquells que tenen l'obligació de servir, per damunt de
qualsevol altra cosa, a la veritat cientÃfica, com la UIB, la
qual a més, té conferida per l'Estatut d'Autonomia tota
l'autoritat i competència en matèria de normalització lingüÃstica.
Em queda, però, el consol de veure que d'altres experts, que no
estan investits de tantes responsabilitats, com per exemple, els
professors de català de les Escoles Oficials d'Idiomes de
Mallorca, Menorca i Eivissa, sà han fet sentir el seu enèrgic
rebuig contra aquest projecte de decret. Aquestes i les altres
modestes veus -i no tan modestes, com les de l'Institut Joan LluÃs
Vives- que també s'han manifestat contra aquesta animalada,
amplifiquen fins a l'eixordament insostenible els fins ara
silencis oficials i vergonyants, com el de la UIB.
|