El PSM opina. 21/12/2003

Altres temps, altres remeis

Quan la meva primera infància, el metge de capçalera, com que, regularment era el que havia assistit al teu part, bono, al de ta mare quan a tu et tocà néixer, et sabia totes les batudes i només amb un cop d'ull ja coneixia de sobres de quin peu cairejaves, per quin costat flaquejava el teu organisme. El més normal era, aleshores, una maldeventrada, un còlic produït per un excés de fruita verda, un empatx de ves a saber què... I res, venia a ca teva, et posava la mà plana damunt la panxa, part damunt la guixa, i amb el polpís dels dits de l'altra feia tres copets, tup-tup-tup, i atenent-se al renouet que feia el tamborino, o similar, anau a saber, indefectiblement receptava el mateix: aqueix nin té un empatx, l'hem de purgar: tres cullerades d'oli de ricí en dejú i que estigui tot un dia sense menjar res de res, sols beure aigua. I una de dues, o et curaves, o si tenies un atac d'apendicitis galopant, i una purga, pel que després he tengut coneixement, en aquests casos és allò pitjor que et poden administrar, idò et mories. I què ha tengut? Un còlic tancat, deia la gent. Li havia arribada l'hora, pobret, rebatien el clau. Una setmana de parlar-ne, una mesada de dol vilatà, i au, que tampoc es tracta de viure per a sempre més amb el coret estret, eh? Això, tot plegat, si la persona sabuda del carrer (sempre n'hi havia una) no aprofitava tant si li demanaves com si no, per amollar: aquest nin fa coloretxo d'estar «enfitat». I apa, mare i fill, fill i mare, a visitar madò «Emperadora», la desenfitadora oficial de la vila, que vivia asuquí dalt, just on al carrer de Sant Josep se li acaba el nom. Ella (la record tota endolada i molt seriosa sempre, que semblava que li devies i no li pagaves) et feia tombar de panxa damunt el seu llit de matalàs de lli amb un intens tuf de resclòs (la punyemera memòria olfàctica, tu), t'anava estirant a pessics gruixats la pell de l'esquena, fins que, amb una d'aquestes, el pessic feia dèbilment: «crec!». I apa, Bielet, ja estàs bo. Però, això sí, la visita a madò «Emperadora» no t'alliberava ni del dejuni, ni de les cullerades d'oli de ricí, que tampoc es tractava de fer un fei a don Bernardí, el nostre metge. Tot això ho venia a contar, i mirau si n'he arribades a fer de voltes, perquè demà dematí he d'anar a l'Hospital de Son Llàtzer per a ser sotmès a una gastroscòpia, que és quan t'afiquen per la boca una reduïda càmera de televisió que reprodueix en pantalla tot allò que passa devers el teu esòfag, estómac i bona part del duodè. I jo, que mai no he estat dels més valents, ja vos ho podeu suposar: acollonidet perdut, ara mateix. Ja vos ho contaré. Vatualolla! M'estimaria més anar a veure madò «Emperadora» que em desenfitàs. Com som Biel.