"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 30/12/2003

Contes de fades o l'art de callar

Ramon Molina ha escrit un article titulat «Eleccions, poder i projectes d'esquerra» prou dur amb els polítics de l'esquerra oficial. Supós que, a partir d'ara, serà inclòs en la nòmina dels «agents del PP» a causa del seu provat sentit crític i, qui sap, per no haver abandonat el vilipendiat mètode d'anàlisi marxista quan fa les seves valoracions.

Serà qüestió de veure com, aquells que han engreixat amb els ingressos que els proporcionava el seu servilisme envers el poder polític de torn, accepten o no aquesta manera àcida d'analitzar la realitat. Ben cert que aquests sectors que no poden consentir l'esperit crític de l'intel·lectual d'esquerra, diran que en Ramon «fa el joc a la dreta». Tenen poca imaginació, tots aquests graduats en el poc noble exercici de la genuflexió intel·lectual davant aquell qui dóna el xec, els privilegis, la possibilitat de «ser algú» en la «provincia autonòmica».

Ramon Molina parla d'una esquerra que «continua narcotitzada per una idea del joc democràtica més propi dels contes de fades». Vet aquí una bona imatge: els contes de fades. Ramon Molina descriu a la perfecció la falsa consciència de tots aquests divertits «teòrics» que ens encerclen amb les seves banalitats. Sorprèn que, en un passat recent, els especialistes en la construcció d'una falsa ideologia (la justificació teòrica del pijoprogre que ha fet malbé l'experiència electoral de l'esquerra del cotxe oficial i la moqueta) fossin «marxistes». Poca cosa degueren aprendre de Marx i Engels quan Ramon Molina, Pep Juárez i Llorenç Buades de la CGT, Cecili Buele i els més diversos col·lectius de l'esquerra autèntica de les Illes els han de recordar els punts no acomplits pel Pacte, les mancances que s'han viscut, la no aprovaciò del pla territorial... Uns «teòrics» de la buidor que, de bon començament, ja parteixen d'una base d'anàlisi falsa en pensar que l'esquerra oficial ha exercit efectivament el «poder» en la nostra societat. Com diu l'amic Ramon: «La dreta quan perd les eleccions no perd el poder; les principals palanques de l'economia: les empreses, els processos productius i de distribució segueixen en les seves mans; també l'oci, les indústries culturals i la generació d'opinió pertanyen aclaparadorament a la dreta». L'esquerra oficial només administra provisionalment, mentre la dreta real ho permeti, algunes àreas del poder polític. Als polítics que guanyen les eleccions se'ls permet gestionar determinades àrees, gestió, no ho negam, que pot ser més o manco efectiva.

Però imaginar que es detenta el «poder real» és, efectivament, creure en contes de fades. Confondre l'administració i la gestió amb l'exercici autèntic del poder d'una societat és d'un infantilisme fora mida. Per llogar cadiretes! I, és ben evident, com diu Molina, que «cap partit d'esquerra, per molt que faci bandera de 'sensibilitat' distinta, ni proposa subvertir el sistema, ni expropiar els capitalistes ni tan sols el trencament de l'ordre constitucional. Tots ells són moderadament decents, tèbiament reformistes i fervents demòcrates.

Imagin que, a partir d'ara, en Ramon Molina patirà la descàrrega de tota la sèrie d'endollats que ens ha fet malbé l'experiència progressista. En el fons, molts d'aquests pretesos intel·lectuals a sou del poder són en essència conservadors. Mai, en els quatre anys de la passada legislatura, els hem vist encoratjar una autèntica política d'esquerra. El seu reaccionarisme, conformat des d'una determinada posició econòmica o de fidels servidors de la superestructura ideològica del sistema, els fa, en tot moment, prioritzar l'atac i la demonització de l'intel·lectual independent.

Per això no escriuen contra els poderosos, contra els autèntics poders fàctics de la societat. Quan critiquen, bramen sempre contra l'esquerra social, els partits, sindicats i col·lectius que hem demanat un fidel compliment dels pactes signats l'agost de 1999.

Té bon instint de classe, el servidor del poder! Es l'únic que li resta d'aquell marxisme de manual que fullejà de jovenet! Sempre sap qui defensa la seva butxaca i qui posa en perill els privilegis obtinguts amb l'ofici de callar.




      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: