|
Això era un extens grup de possessions molt grosses
O sigui, un conjunt de països clarament diferenciats per raons
de quefers quotidians, per orografia, per tota una relació de
vivències ancestrals, maneres d'entendre el món i la bolla,
costums, balls, manifestacions històriques o perquè sí, ritus
juganers que ajudaven a passar-s'ho bé a l'arribada dels
solsticis, sempre fent cançons de temes d'aquells que sempre fan
riure..., fins i tot diferents per qüestions de llengües,
formes, maneres d'entendre's per escrit i oralment. Diferències
en expressar la veu en forma de síl·labes, que deia i dirà
molt de temps el surrealista, el superlatiu Blai Bonet. Però
arribà un dia, un mal dia, que un personal de terra prima, blat
curtó i poc retent de gra i minsa palla, de relles d'arada de
poca calada i falç curtona i mal esmolada, però amb les espases
llargues i molt bona punteria amb els arcs i les fletxes, va
resoldre, pensar i dir: au, com que som els millors de totes
aquestes terres, i sobretot els més destres i millor armats, ben
armats, del que es tractava era de conquerir-les totes amb
l'excusa de la pàtria, diferent religió, la indivisibilitat
dels homes i les terres de la pàtria, i així, pensaven, amb el
poquet que podem treure del nostre ermàs, més els tributs,
contribucions, fons de solidaritat interregionals per batejar-los
de qualque manera, l'assumpte és que afluixin la mosca. I dit i
fet. I si hi havia algun país (ells en deien «región») que
qualque pic se'n cansava que li fessin el feix damunt de forma
exagerada, sobrada, i s'atrevia a plantar pit i cara i el que fóra,
ja havia rebut, ja havia begut oli. I nasqueren noms heroics que
hi feren pell en aquestes revoltes dels pagesos i menestrals
contra els grans propietaris que vivien a la capital, panxa
calenta, com foren els de: Simó «Lo Tort» Ballester, Joan
Crespí, Joanot Colom i tants caps de germania que els vencedors
condemnaren a la més greu de les ignomínies: l'oblit més
absolut. I com més xerecs eren uns sotmetidors, més ho eren
encara els seus successors, els que havien pres llum de na
Pintora, els seus fills propis, els «nebots», els fills
aperduats, o sia, els fills de les seves concubines, tant les
fixes com les circumstancials, que tot havia anat a missa,
tanmateix. Passaren els segles i, entre quatre guerres, perquè
venien bé tant als senyors feudals que duien barret, com als qui
calçaven «corona» per la «gràcia de Déu», un Déu concret
que els poderosos posseïen gairebé en exclusiva, entretenien el
personal malfeiner amb allò de: «más todo lo que afanare»,
afegit a mitja dotzena de matrimonis d'absoluta conveniència,
així mateix arribaren a engrandir la finca. Que anomenaren
Espanya, per cert. Però començà un moment històric que la
civada, el blat, les figues per engreixar porcs matancers,
arribaren a ser productes secundaris. El que interessava eren els
doblers, productes fàcilment transformables en riquesa i poder.
Petroli, or, pedres precioses... Sobretot petroli. I trobar el
personal que anàs fent les mateixes feines amb manco despesa.
Nasqué la Trilateral, sense el permís de la qual ningú no gosa
ni respirar. I amb els interessos inconfessables, però tanmateix
sabuts pel que ho volia sebre, retornaren les guerres, i els
morts de les guerres, i la gran indústria de les guerres. Amb
sols dues premisses clares: que hi hagués petroli a balquena, a
l'Estat que s'havia d'atacar, o que el territori en litigi fóra
necessari per instal·lar-hi un oleoducte. Ah, i una tercera: que
tot el trullot aquest de matar gent obscureta de pell, fos enfora
dels territoris USA. Fins i tot els cans defequen lluny d'allà
on han de dormir, com vostès sabran. Be, continuarà, perquè
ara que he acabat l'espai, venia el parlar de bombardejar
petroliers, construir absurdes autopistes que sols serveixen per
acostar el poble de don Pedro Rotger onsevulla, reformar la
Constitució via Codi Penal perquè hi ha gent que vol fer els
comptes dins ca nostra i noltros no ho volem, i això no és plat
de gust de certs tipus de dinosaures que encara comanden molt,
treure al carrer la División Brunete si qualcú no li ve de gust
cantar la marxa reial, i altres collonades per un mateix estil.
Mentre: salut i llibertat, companys!
|
