|
Mitologia infantil
Sortosament la infància està carregada de mites i quimeres.
Potser, quan som al·lots, ens volem fer grans per dominar el
mite, per, ni que fos una paella d'oli, remenar-lo segons les
nostres conveniències. El mite i la quimera, en la tendra edat,
expliquen moltes incerteses: algunes banals i fútils, d'altres
d'una profunda càrrega existencial. En aquestes dates supòs que
ningú no li passa per alt la màgia i l'encís que exerceixen el
Pare Noel i els Reis de l'Orient -perquè la cosa ara va en abundància
i, ni que fóssim inversors borsaris o àvids amants, no convé
confiar tots els ous, encara que siguin els de les il·lusions,
en una mateixa panera.
Tanmateix, de mites, de quimeres i de creences, n'hi ha molts i
d'una varietat gairebé il·limitada. N'hi ha que són
universals, d'altres molt més particulars. N'hi ha que
produeixen pors i d'altres les esvaeixen. N'hi ha... Però crec
que no he d'exhaurir la paciència del lector tot fent incursions
dins territoris que no hi entenc gaire; ans al contrari,
convendria que començàs a entrar en matèria. Dins aquestes
mitologies infantils de què he intentat parlar més amunt hi ha
la de la coa del dragó.
Que ningú no pensi en contes infantils, amb fades malignes i
dracs sanguinolents. No, desterrau aquesta fantasia de cartró-pedra!
La cosa és molt més senzilla, em referesc a l'apèndix del dragó
més comú, del que cerca l'escalforeta del sol a un arrecer tot
just quan ripunta la primavera o el que entreté les nostres
vetlades estiuenques tot lliurant mortífers combats amb un
papalló. Ni més ni pus que la Tarentola mauritanica. Pensàvem,
quan érem infants, com a mínim els del meu redol, que, d'aquell
apèndix desprès del cos i que encara en servava la capacitat de
bellugar-se, se'n tornava a regenerar un de nou, un nou dragó. Sé
que hi ha altres interpretacions sobre el fet que, atret per la
curiositat momentània, m'ha proporcionat una consulta sempre
plaent de l'Alcover-Moll però ara no vénen a tomb.
Se m'ha acudit aquest episodi de la meva infantesa tot just
veient la política lingüística del govern Matas. És clar que
encara hi ha coses que es belluguen i que provenen d'una anterior
gestió. I ho fan, tal vegada, de forma ben vitenca, gairebé com
si tenguessin vida pròpia, com la coa del dragó, que també es
belluga gràcies a la seva anterior unió amb el cos. Però si la
coa amb les seves revinclades no desapareixia de la nostra vista
o teníem la paciència d'observar com acabava aquell ball agònic
ens adonàvem de la crua realitat.
La signatura del conveni amb els placers de l'Olivar, la campanya
de cinema en català, els cursos de català per a pares i mares
immigrants són, encara que es mostrin rejovenits per una
campanya mediàtica, fruit de l'anterior gestió. Però tots
sabem que són accions decapitades, que no ni ha una connexió
amb el cos que les hauria de sustentar. Com la coa del dragó que
encara es belluga. Sabem que més enllà d'aquests moviments
circumstancials no hi ha cap voluntat ni política ni humanitària
de donar-los una mica de consistència. El tancament de Som Ràdio,
la bilingüització dels premis Ciutat de Palma, la deliberada
intenció del govern actual de no donar exemple en cap acció que
suposi una promoció i l'ús efectiu de la llengua catalana, ans
al contrari: les declaracions a dojo incitant al menfotisme lingüístic
més flagrant, són unes mostres més que evidents del que deim.
De la ruptura deliberada entre el cos i la coa. Tots sabem, perquè
som grans, que la idea de la regeneració d'un cos nou a partir
d'un apèndix bellugadís és una ficció. Però ells, tossuts,
ens ho volen fer creure...
|
