Un pobre home que se cerca i no se sap trobar
I vostès diran: què punyemes fa en Biel xerrant per escrit
coses d'en Michael Jackson? Idò mirin, explicar-ho és el que
provaré de fer avui, precisament el primer diumenge de l'any
2004. Des de fa molts anys l'he anat observant, estudiant,
seguint-li la trajectòria humana, gens ni mica l'artística, ja
que confés amb la humilitat vertadera dels que sabem reconèixer
les pròpies limitacions, que: no m'agrada com canta, ni la fina,
subtil manera de tocar-se el «paquet» damunt l'escenari a
qualsevol concert, ni les coreografies, focus i watts a rompre,
tot i una certa habilitat a fer estranyíssims i perillosos girs
amb els peus i els turmells, les estrambòtiques camies de seda i
els pantalons de cuiro d'animal mort, els atapeïts maquillatges
que s'enverga quan fa com que canta. És evident que no és
aquest, el cupletista-malabarista, que em mou la curiositat. El
que m'encurioseix és la persona que alena, que ha de fer el
possible per sobreviure darrere tots aquests muntatges
publicitaris de les més que dubtoses pederàsties, és l'home de
pell de color molt negre que jo record de fa una trentena d'anys,
quan ell era una criatureta de devers deu, amb tots els trets
diferencials de la seva raça africana: ulls molt obscurs i
rodons, cara rodonenca també, llavis molsuts en escreix, cabells
caragoladíssims i molt gruixats, durs, com de càrritx rissat,
que amb quatre germans més grans, tots de les mateixes traces
subsaharianes, que se'n diu ara, conformaven un grup que a l'al·lotea
d'aquell temps i moment, no li sonaven gens malament. Els «Jackson's
Five» em sembla recordar que s'anomenaven, la tropeta, el
conjunt. Ell, en Michael, ja borinejava damunt els escenaris amb
els mateixos aires d'ara, però encara no es palpava el «paquet»
amb la mà dreta, l'infant que era aleshores. Ara, com vos ho
diria, per mi que no se'l poden mirar tot el temps que volen. És
com una cosa en lloc d'un home, i que em disculpi, si vol i pot.
La seva pell, la del rostre i la de les mans, que sembla que és
l'única que s'atreveix a ensenyar, és d'una color indefinida,
destenyida, com la tela d'uns texans que ja duen molta rentadora.
Pareix a ser que ell diu que és degut que hi té una malaltia, a
la pell, si és així, pitjor està ell, pobre home. Però jo no
ho duria a Lluc. El rostre li han deixat com una mescladissa
entre James Dean amb més cara de bambet malcriadetxo, i Marlene
Dietritch de dilluns i mal depilada. L'assumpte és que no
s'agradava com era, i anà fent proves fins a arribar al
deplorable i actual estat físic. Del mental, judicial, policíac,
som de l'opinió que, qui té la més mínima oportunitat, li
pega destralada econòmica, que, ben sovint, un ha de beure quan
hi ha brou, no quan empeny la set. El passat mes de novembre, el
pare d'un nin amb càncer que sembla que també havia «dormit»
amb Michael, li fot una esxinglonada de tres milions de dòlars.
I la pregunta és: on acaba una carícia i comença un abús
sexual? Ara, un altre papà el torna a acusar de pedòfil perquè
el seu filló també ha «dormit» amb el rei del pop, (massa son
oportuna) que tot plegat fa un tuf de negoci brut que espanta.
Dimiteix el seu portaveu, Stuart Backerman, per diferències amb
la resta de l'equip que l'assessora. I el súmmum, la guinda: una
secta anomenada Nació de l'Islam, formada per negres radicals,
va i se solidaritza amb ell, un desertor declaradíssim de la
seva raça, anau a saber fins a quin punt econòmic, la
solidaritat, el còctel. Amb una paraula, queda reafirmada la
meva opinió que l'habitant de «Neverland» (País de Mai),
tendrà tots els dòlars que vulgui, però per mi sols és allò
que deia al títol: un pobre home que se cerca i no se sap trobar.
I tothom que s'hi acosta, s'hi endidala. Que li arribi el que es
mereix, tant si és bo com si és mitjancer. I per a tots vostès
els meus millors desitjos per aqueix any que estrenam.
|