|
Matar discapacitats
Ja he deixat dit un fotimer de vegades que pens que la pena de
mort és una brutalitat molt grossa, una reminiscència de les
bestialitats habituals a l'edat mitjana, que encara s'aplica a
moltes parts del món per a més afronta al gènere humà. Més
que res ho venia a dir, perquè a la manifestació del 12-03-04,
vaig poder llegir una pancarta que reclamava el dret de matar
legalment. Era un home fet que la portava, no era un «xavalet»
inconscient i cap de gri. En calent, ho puc entendre. La barbàrie
del dia anterior havia estat massa grossa per poder mantenir
fredor de cervell. De tota manera, allò que sublima l'absurd, és
que aquest estil d'entendre la justícia sigui considerat el més
normal entre els USA, ells que pretenen a la vegada exercir de
guardians de totes les democràcies mundials, així com també la
reconversió d'altres règims polítics de molt difícil
nomenclatura, si es dóna el cas que tenen petroli i ja no els ho
volen vendre a preu preferencial, llavores branca, llenya al
mico, si és precís amb sofisticades màquines de fabricar
difunts, esbudellar-los literalment. Idò sí, als civilitzadíssims
EEUU, executen els assassins, sense adonar-se que es posen a la
mateixa altura dels que han comesos els crims. Li furten la vida,
que per a ells, anglosaxons creients fervents, hauria de ser
sagrat: la vida sols és patrimoni de Déu. És allò tan bíblic
de quan Déu era d'un venjatiu que te cagaves, d'ull per ull,
dent per dent, la cosa. L'excusa és la necessària exemplaritat.
Encara que la rosca mescli: mai no s'ha demostrat que als estats
on hi ha la pena de mort es cometin manco crims que als altres.
Ben igual, crec jo. I és que, quan es delinqueix, el subjecte no
s'imagina mai que serà aglapit: això únicament passa als
altres. Com el càncer en els fumadors, per exemple. La pena de
mort resulta de la vella, difícil relació entre els conceptes:
legal-legítim-just. Però és que maten fins i tot discapacitats
mentals, punyeta! Record que fa devers dos anys o tres el
Tribunal Suprem dels ianquis va abolir les execucions de
discapacitats mentals. Males llengües diuen que tornaren tots
calbs degut a l'enorme concentració mental que és necessària
per arribar a tan alta conclusió. Els rots vengueren després,
quan tots i cada un dels estats que conformen gringolàndia varen
haver de dir-hi la seva: com refones definirien un deficient
mental? Un tal Scalia, magistrat conservadorot, afirmava que els
símptomes es podien fingir amb relativa facilitat. Un altre,
Rushford de llinatge, cosa grossa dins la justícia criminal,
categoritzava que potser tot el que havia de fer un condemnat a
mort quan el sotmetessin a les proves d'intel·ligència era dir
que veia un quadrat on hi havia un cercle. I així, estira que ve
peix. A la fi arribaren a l'acord que serien considerats com a
tals els diagnosticats abans de complir els 18 anys i que
tenguessin el coeficient inferior de 80. Als de 18 anys i un dia,
el metge que se n'estalviï la feina i que els bombin. Bono, no,
que els matin, pobres, mancaria. El darrer que va perdre aquest
tren de bonhomonia, de clemència, va ser Oliver Cruz, un hispà,
clar, l'agost del 2000, a Texas. Tenia un coeficient entre 65 i
78, i moltes dificultats de llenguatge, comunicació i sentit de
la lògica. L'assassinaren. Ara bé, el que cita la «Human
Rights Watch» com a paradigmàtic de tot aquest cúmul de
bestialitats, d'aberracions flagrants, és Morris Mason, executat
a l'estat de Virgínia el 1985 per violació i assassinat. Tenia
un «CI» de 62 a 66. Somrient, va demanar al seu advocat quin «nonou»
s'havia de posar el dia de la seva execució. Posaria messions
que, casualment, a més era de raça negra, ell, pobrissó.
|
