|
Sempre mos quedarà París
La televisió Balear, l'autonòmica, sembla que va agafant cos
de cada dia. Potser perquè el qui no pot segar espigola i, en
vistes que ara no tenen gaire grava per escampar, ni tampoc han
de desenvolupar la LOCE, que ja saben que, com a mínim així com
la va parir el PP, és paper banyat. Vist que ja tenen tota la
projecció turística més que embastada amb en Michael Douglas
menjant galletetes amb sobrassada com a reclam i oferint -diria
que a rebentar- el tot inclòs per poder massificar més les
platges, per poder dir que l'aeroport és insuficient i per poder
argumentar que les autovies seran, no per falta de propòsit seu
sinó per manca de finançament, l'assignatura pendent d'aquesta
legislatura que havia de ser de les solucions. Ho deia en Matas,
ho repicava en Flaquer, ho estossinava na Cabrer i, per si no
n'hi havia prou, dona Maria Antònia hi posava els punts damunts
les is sense despentinar-se, ans el contrari, esdevenint una
baula més, fidelíssima, d'aquest discurs únic que començava a
instaurar-se a les Balears i que no hi havia ningú que fos capaç
de substituir.
De totes maneres la televisió Balear serà, en el seu procés de
gestació, com una mena de serial i qui sap si correrà la
mateixa sort que ho féu la non-nata autopista Palma-Manacor,
passat per Felanitx, i la nasciturus autovia Palma-Inca Manacor.
Perquè les coses han variat una mica, no tant com voldríem i no
estic segur si per a millor, d'ençà que en Matas va treure el
capot gros i va anunciar que, seguint el programa que majoritàriament
havia votat el poble, farien una televisió bilingüe, que
potenciaria, especialment, les modalitats pròpies de les Illes
Balears. Per tant, podríem sentir, amb una mica de sort i si
aquell dia pertocava fer-ho en modalitat, en Humphrey Bogart
dient aquella famosa frase de: «sempre mos quedarà París».
Perquè no ens càpiga cap dubte la nostra televisió havia de
xerrar, o hauríem de dir rallar?, la llengua amb què ho feien
en Francesc de Borja Moll i una tan il·lustre com ignota
poetessa que havia per nom Maria Aguiló -segons la documentadíssima
vicepresidenta del Govern, Rosa Estaràs-.
Bé, ara sembla, com a mínim avui -demà passat pot ser tot el
contrari- que la televisió serà en català, en català de
Mallorca. Però haurem d'esperar que les gallines treguin dents
per poder sentir-hi les pel·lícules. Fins que la indústria del
doblatge s'hagi posat en marxa i trobem els artistes prou ben
preparats que es disposin a fer-ho. Cosa que pot anar per llarg,
tant que per ventura ja no trobaran un planter suficient de
dobladors que conservin d'una manera natural aquestes modalitats
que tant volem protegir. Mentrestant hi podria haver la
possibilitat d'emetre pel·lícules en català estàndard,
talment com fa la televisió espanyola, que emet pel·lícules en
espanyol estàndard i no per això les modalitats andaluses de la
llengua castellana se'n ressenten, ni l'Acadèmia Espanyola de la
Llengua i altres doctes institucions posen el crit en cel, com
l'han posat de vegades per afirmar que el castellà es perd a
Catalunya. Però aquesta modalitat, l'estàndard català, ha
estat descartada per perniciosa, podria resultar contaminant. Ens
podria abocar a una mort prematura de les nostrades formes. Per
això, se'ls ha acudit de fer-ho en castellà. Així, res no se'n
ressentirà. Donen per suposat que l'única evolució que pot fer
la llengua catalana, amb modalitats incloses, és vers la seva
desaparició. L'altre dia, a classe de quart d'ESO, d'un institut
de la Part Forana, tot explicant els pronoms febles, vaig voler
fer una prova per copsar el grau de vigència entre el jovent
d'una modalitat nostrada: la col·locació dels pronoms febles.
Davant dues possibilitats (el me dónes /me'l dónes) tota la
classe va optar per la segona. Jo vaig atribuir aquesta pèrdua
modalitària no a la influència de l'estàndard, sinó més
aviat a una influència del castellà en què la col·locació és
idèntica (me lo das). A un calc. Però si la inanició ve per
via castellana es veu que poc els importa. Això sí, optaran per
la subtitulació: cosa més aviat esperpèntica i inútil, perquè
si volen ser tan fidels a la caritat modalitària podrien fer
bunyols de vent tan estantissos com aquest: «ets al·lots/u xics/es
fiets/es boixos aprenen que el nombre/número dos és dues/dos
vegades l'u». Tan fàcil com és emetre en estàndard i es
podria reforçar en molts de punts la tasca feta a l'escola! I no
els valen arguments econòmics que sí que poden valer per fer
una autovia o ampliar l'aeroport. Ara no compten. Val més pagar
la modalitat a preu de canari jove abans que emetre pel·lícules,
que no ens costarien ni un duro, en català estàndard.
|
