|
Arribar a la societat
Quatre partits de l'esquerra oficial, el PSM, EU, els Verds i
ERC acaben de formalitzar una coalició per a anar plegats a les
properes eleccions generals. Els sectors progressistes hauríem
volgut, i hem estat els primers a deixar-ho escrit, una
plataforma unitària molt més àmplia, és a dir, més oberta
per la banda de l'esquerra. L'esquerra social de les Illes
demanava fer més ampli i consistent el ventall unitari de forces
progressistes per a així fer front a la dreta amb un mínim de
garanties. Moltes de les persones que donam un suport actiu i crític
a les idees de progrés i canvi social pensam que, per desgràcia,
ja s'han perdut vuit mesos de feina bàsics per a anar recuperant
la confiança d'uns determinats sectors de votants nacionalistes,
ecologistes i d'esquerra.
Però siguem optimistes. És aquest i no un altre el material humà
que tenim a l'abast i, fins que no hi hagi una autèntica
renovació que sacsegi ben a fons els fonaments de les lentes
burocràcies partidistes, ens haurem de conformar amb l'existent.
Hauríem desitjat trobar més dinamisme en la formulació de
propostes. Ben cert que en els propers dies s'aniran veient amb més
claredat les implicacions d'aquesta mena d'aliances electorals,
molt sovint producte, més que de la voluntat de lluita, de la
por de comptar els vots per separat. Ens hauria agradat veure
concretada (i ho hem demanat des del fracàs del 25 de maig)
l'autèntica plataforma unitària de totes les forces de
l'esquerra social i cultural de les Illes. Una Plaforma que, al
costat dels partits que es presentassin a les eleccions, tengués
al costat el suport actiu de sindicats, organitzacions culturals
i ecologistes, el combatiu món de l'antimudialització. Una gran
Plataforma que s'hauria d'haver començat a bastir des del mateix
moment del fracàs de l'any passat. Es tractava i es tracta
d'anar recuperant la confiança de l'electorat. La feina
d'aquesta autèntica unitat política contra la dreta podria
haver començat a ser activa a partir del setembre de 2003, amb
actes públics, presentació d'un programa comú de lluita contra
el conservadurisme, debats oberts per a escollir els candidats
amb implicació dels més amplis sectors socials.
Esperem que la nova coalició sigui oberta a la crítica i la
participació i no tengui por del debat. Un dels motius, entre
molts d'altres, del fracàs del Pacte de Progrés va ser la por,
la manca de valentia, el silenci obligat, la demonització de la
crítica positiva que sortia des de les mateixes fileres de
l'esquerra i que anava advertint dels errors comesos. No hi hagué
prou sintonia entre la base del Pacte i les burocràcies
dirigents. L'esquerra social sempre demanava més informació, més
compromís de dirigents i alts càrrecs amb els seus
simpatitzants. Recordem que, a part dels dirigents, el Pacte
tenia a les institucions (com ara té el PP) alguns centenars de
càrrecs que, pel que sembla, tenien per norma -amb les
excepcions de rigor- no opinar damunt cap qüestió de la nostra
societat. No pensam solament en els assessors de la presidència.
Cal recordar les desenes de directors generals, els càrrecs de
confiança dels consellers, les secretaries generals tècniques,
els més diversos responsables de les més variades qüestions
contractats per a tota la legislatura o per mesos... I, què han
fet en defensa de les idees socialistes, republicanes o
ecologistes que en teoria haurien d'haver defensat? Si exceptuam
algun article del president d'Antich o d'algun altre conseller,
el cert és que la norma general dels centenars d'intel·lectuals
orgànics del Pacte va ser donar la callada per resposta. A la
gent que havíem demanat el vot per a les formacions
progressistes ens sorprenia -i ens sorprèn encara!- la manca de
sensibilitat vers el seu electorat.
Alguns, els més malpensats, diuen que així, havent passat
quatre anys sense opinar públicament, després del fracàs del
Pacte han tengut moltes més oportunitats de tornar a situar-se a
recer de qui comanda. No hi ha dubte que és molt més fàcil col·locar-se
aquell o aquella que ha callat subtilment durant aquests darrers
quatre anys i, a l'inrevés, ho tendrà més complicat el que ha
encoratjat les forces progressistes a ser coherents amb el que
havien signat per l'agost de 1999.
Ara es tracta d'arribar a la societat, d'aconseguir fer renéixer
un debat que soterraren en un recent passat algunes de les forces
signants de l'acord. I, en aquesta tasca de no baixar mai la guàrdia,
els republicans, els autèntics socialistes, els defensors
coherents de la nostra nació, tenen un paper essencial.
|
