El PSM opina. 10/04/2004

Frit de Pasqua amb aromes d'himne

Ho deixarem per al final, com l'Encontrada que és el colofó d'una setmana que, malgrat el laïcisme que impera i el materialisme empíric que domina, sempre resulta intensa d'emocions. Abans haurem assistit a processons diverses, a caperutxes multicolors dins la tonalitat del dol, als passos feixucs, solemnes, que interpreten escenes quotidianes de fa -pam envant, pam enrera- dos mil·lennis. Unes escenes que no per antigues deixen de tenir el seu puntet d'actualitat. Vegem ara un recorregut per una d'aquestes pietoses manifestacions.

Obren el pas, armats d'autoritat, els centurions, els vetladors de la cosa pública. No duen cascs daurats, ni àguiles imperials. Van vestits de verd, mobilitzats adesiara en cotxes blancs i verds, adesiara en cotxes camuflats. I porten gorra que educadament es treuen quan l'ocasió ho requereix. Darrerament me'ls trob a qualsevol hora i a qualsevol indret en el meu trajecte quotidià cap a la feina, un tram de l'autopista d'Inca, fins i tot amagats dins la mitjana, entre els baladres i la ginesta, com els escopeters que esperen els tords ajupits dins una barraca. No fa gaire que hi són sempre, abans sols no en trobaves cap mai. El poble, que tan aviat condemna Jesús i allibera Barrabàs, n'ha fet peculiars interpretacions: cal evitar al preu que sigui i fent servir la intimidació que sigui que a qualsevol autopista es pugui produir un accident de tràgiques conseqüències. La premissa és més que clara: cal magnificar les morts que puguin demostrar que les autopistes són més que necessàries. I per això cal evitar que en les ja existents es puguin produir situacions de risc, imprudències temeràries.

Rera els centurions, bigoti alacaigut, hi va en Miquel de ses multes, sap que ja no en podrà posar gaires més, ni exigir per a uns conductes exemplars i per a altres... Va com a tot sol, esmaperdut, per inèrcia. Rera ell, hi va la imatge renovada d'una Dolorosa. La restauració no ha estat gaire afortunada i sembla una ploramiques oportunista. Entre els portadors hi ha en Tito Fiol, cara vermella que es filtra a través de la blancor de la caperutxa atorgant-li a tot plegat una devota tonalitat moradenca. Ell també plora, els seus han descobert -com si fos la Mediterrània- que les finances del seu departament són insuficients. Ho diuen amb la cara compungida i un tel de falsa aflicció. Parant la mà. Obliden que aquest diagnòstic ja fa molts d'anys que està fet i que ells, com un vulgar Sants Peres, ho negaren tantes vegades com els ho tiraren en cara i es cobriren el rostre d'una gèlida indiferència. Ara ploren, no per haver negat l'evidència, sinó perquè hauran de fer el cap viu i fer retre la pesseta.

També, en aquesta processó tan nostrada, hi ha la Mare de Déu del Bon Consell. Va darrera la figura de Crist, camí del calvari. És una figura molt peculiar i una mica volàtil, prodigi de no sabem quina ciència. Si el Salvador es gira i diu: demà seré al Paradís, ella fa dos botets, somriu i li entima: pensa que som dels teus, que et faig costat. Però en canvi, si perquè ho diu la Bíblia, el Salvador cau, ella sense trastocar la mitja rialla, diu: ja t'ho deia, filló, aquest no és el camí que jo hauria triat. I encara, en alguns moments de la processó, quasi imperceptibles, quan tothom espera els confits i somia amb les panades, ella pega tres botets, ara, i dirigint-se als jueus que jutipiregen el Bon Jesús, els arenga: ala, vénga, estic amb vosaltres, per ventura és vera que Ell és un impostor.

Però l'atracció d'aquest any la protagonitzarà l'encontrada entre el Crist de Sant Salvador i la Mare de Déu de la Carraixeta. Ella troba que no hi ha res millor per celebrar la gesta del Fill que una bona sonada de la Marxa Reial, a més ella paga els músics, per tant creu que t'he dret a triar; ell, compungit, troba que tan única i magnànima proesa, mereix alguna cosa més solemne, més distingida. Sembla que abans de la foscor del Gòlgota no ho discutiren i ara aquest punt de l'herència queda enlaire. Ella ha vist molts de serials americans que per un no res de sucre t'enfloquen un himne, Ell sap que el seu regne no és d'aquest món i fins i tot certes trivialitzacions el molesten. Ella ha dit que hi haurà himne, perquè per això comanda, Ell que no es mourà, colltort, del portal de l'esglèsia. Dilluns, la mitjana festa, mentre ens cruspim el penúltim rubiol, els diaris diran que anant bé, qui sap si, quasi tots sols i esperellingats, s'hauran trobat devers Es Carritxó, i com a música de fons, el cant clandestí i desafiador de dos galls de brega.