|
Quotidianitats i distàncies
Un dels meus recursos de migdiada per trobar mitja horeta o
tres quarts de relaxament, és sintonitzar la televisió als
gratificants canals Documanía, National Geographic o Discovery,
d'allò de pagament anomenat Digital +. En línies molt generals,
el més interessant dels tres per a mi és National Geographic,
encara que solen ser bastant repetitius, aquesta gent. No sé
quantes vegades he hagut de veure aquest darrer hivern allò dels
cocodrils que es mengen els micos arran de bassiot o quan, botant
de branca en branca, foten dins l'aigua. I les peripècies dels
animalons que habiten els deserts i les sabanes d'arreu del món,
des dels més menuts talps fins als elefants assedegats i la
quilometrada que han de recórrer per poder beure. Etcètera. A
Documanía els reportatges són bons, però potser t'exigeixen
una atenció excessiva per ser l'hora que és: les tres de
l'horabaixa i panxa plena, no són hores de segons què.
Finalment, els de Discovery també poden resultar interessants,
encara que sovintegen en la caparrudesa de la morbositat de
manyuclar mòmies pertot arreu del món. Una colla de genteta
especialitzada van allà on saben que hi ha cadàvers momificats
interessants i no s'aturen durant ben a prop d'una hora de fer-los
jutipiris, i les porcadetes que els passen pel cap, tot amb la
intenció de descabdellar com hi ha arribat el mort a la seva
particular situació, per què i de quina manera, radiografies
per amunt, endoscòpies per avall, anàlisis d'ADN, que no es
priven de res, ells. Brutegen fins que es cansen i després ho
deixen anar, havent arribat a la conclusió afortunada i
interessant segons ells, que era mascle o femella el titular dels
ossos i pellerofes redesseques, d'una edat aproximada tal, que la
identitat correspon a la persona del nom de la làpida o no, i
que, possiblement tenia forts dolors a les articulacions deguts a
una incipient artrosi. Ah, i que a més tenia dos queixals
corcats, mira tu. Una feinada i un gastòrum per això. Bono, per
això i per vendre les filmacions a bon preu a la productora, és
clar. Això de les mòmies m'ha revengut anit perquè, justament
avui horabaixa, amb una colla ben maca d'Amics dels Museus, com a
aperitiu d'un imminent viatge a l'illa de Malta, hem visitat
l'església del convent de Santa Magdalena, on hi reposen les
restes momificades de Santa Catalina Thomàs. Potser feia una
cinquantena llarga d'anys que no traspassava aquella barrera de
reixes obscures que dóna accés a la capella del sepulcre de
vidre amb els dos angelets encamellats, quan, amb els meus pares,
des de Sineu, quasi dues hores de tren, nin, no treguis el cap
per la finestra que t'ompliràs els ulls de carbonissa, sí, ma
mare, visita a la padrina Margalida al carrer d'Àngel Guimerà,
bosseta de galetes de Ca'n Cetre, ni salades ni dolces, mmm!,
petitones com peces de quatre, i enfilall de parenostres davant
la monja allargada. Vos he de confessar que, avui horabaixa, la
impressió ha estat forta, una cossigolla estranya em recorria el
clatell, he tornat a tenir sis o set anys als albellons de la memòria,
i el cor m'ha com a travelat una mica. Què era negra aquesta
monja morta, mon pare? No, era santa. Ah! Idò per què té
aquest color de porcella rostida, ella, mon pare? Perquè quan
mos morim hi tornam, així, tothom. Ah! I: venga, nin, resa i
calla. I jo resava i callava, clar, que, com ara mateix, encara
que no ho sembli, ja era molt obedient aleshores, jo. Allò que
no em llevava ni la santa valldemossina, la monja de Raixa, ni
cap sant celestial, ni a títol d'esporàdic miracle ni res, eren
les quinze nits de malsons de mòmies i morts que seguien a
l'esmentada visita. Ho record com si fos ara, mirau quines coses.
Esper anit somiar coses en positiu, agradables, engrescadores.
Que tenim un Govern balear que no juga al «pàdel» amb Raixa,
per exemple.
|
