|
Sobre les modalitats... per exemple a les ciències
Ja fa més de 12 anys que alguns professors impartim seminaris
de llenguatge d'especialitat a l'Institut de Ciències de
l'Educació (llenguatge cientificotècnic, juridicoadministratiu,
d'humanitats, etc.) adreçats principalment als professionals de
l'ensenyament. Aquests seminaris volen aconseguir, per una banda,
la normalització lingüística i terminològica de les diferents
especialitats i, per l'altra, conservar les particularitats pròpies
de cada llenguatge específic.
És evident que els llenguatges de la física, la química,
l'enginyeria, la biologia, etc. formen part d'un registre força
particular i són, sens dubte, varietats lingüístiques
funcionals. De fet, es tracta de registres lingüístics amb un
alt grau de formalisme i molt estandarditzats, que es diferencien
clarament d'altres registres com ara el col·loquial, familiar,
etc.
En particular, el llenguatge cientificotècnic ha cultivat
tradicionalment la propietat, la precisió i la univocitat del
seu lèxic. En general cerca defugir la sinonímia, les formes més
poc esteses territorialment, les formes menys estandarditzades...
a fi d'aconseguir per un costat la monoreferencialitat (imprescindible
per un discurs que sovint és complex pel que fa a conceptes) i
per l'altre la universalitat (tan característica en la
comunicació científica). Amb aquesta finalitat, el llenguatge
científic diferencia, de vegades, el significat de mots i
expressions que en altres nivells de llengua són equivalents o,
d'un ventall de sinònims del llenguatge corrent, tria com a
terme el que té menys accepcions.
Els llibres de text i en general els recursos didàctics de
l'entorn educatiu tenen l'obligació de contribuir al coneixement
del llenguatge d'especialitat entre els futurs professionals de
les diferents disciplines científiques. Evidentment de manera
progressiva, però clarament des dels inicis de la formació
especialitzada, o dit d'una altra manera, quan la ciència es
comença a denominar química, física, biologia, geologia, etc.
No obstant aquesta necessitat, són nombrosos els exemples que
demostren que en català, i en aquest àmbit, encara no s'ha
aconseguit una completa normalització terminològica.
L'excessiva influència de la llengua castellana i la insuficient
consolidació de l'estàndard català ocasionen una descurança
significativa, entre els professionals, pel que fa al tractament
de la llengua pròpia en els àmbits d'especialització. Actitud
lingüística que sovint va associada a la concepció tradicional
i errònia que considera el castellà una llengua modèlica, rica
i de lèxic precís comparat amb el català, sempre més pobre,
ple de vacil·lacions, de lèxic poc escrupolós i més adaptat
als registres informals.
Encara ara, alguns professionals davant dues alternatives
diferents, lingüísticament possibles, es decanten per la més
propera al castellà o bé per una solució més aviat informal,
sovint local, que implica una important pèrdua de precisió i
propietat.
Els exemples, malauradament, són nombrosos i la problemàtica
ben real. A tall de mostra, observareu que en el discurs docent o
en els llibres de text són freqüents, per exemple, les
tempestes amb un gran «aparell elèctric» quan realment volen
dir aparat elèctric, o el «gel conglomeràtic» d'un «glaciar»
que millor és eglaç conglomeràtic de la glacera, els «sers
vius» que volen ser éssers vius, els graus «baix zero» o impròpiament
«davall zero» que són realment sota zero, les «closques» o
«conxes» dels mol·luscs volent dir petxines o conquilles, les
«arenisques conxíferes» quan són simplement gresos conqüilífers,
el «tassó» de precipitats per vas de precipitats, un «número
sencer» que més aviat vol ser un «nombre enter», un planta de
«fulla xapada» que de fet és partida, un gas «sobreencalentit»
que millor és «sobrescalfat», un «intercanvi» d'ions quan és
realment un bescanvi, una anàlisi de la «retxa» mineral quan
ens referim a la ratlla del mineral, «l'alçada» d'una alzina
volent dir l'alçària de l'arbre, la infecció del «budell
gruixat» per intestí gros, el metall «pesat» per pesant o
simplement netejar els tubs d'assaigs amb una «granereta» de
laboratori en comptes del tradicionaescovilló. I així podríem
esmentar molts altres exemples en molts diversos camps.
Atesa aquesta realitat és lògic que les mesures que en matèria
lingüística ha anunciat el Govern de les Illes Balears
provoquin una gran preocupació i un ferm desacord. L'ús
inadequat de les modalitats i de les formes més dialectals i la
seva potenciació en els llibres de text pot provocar moltes
incorreccions i la pèrdua progressiva de la formalitat i
l'estandardització pròpies dels llenguatges d'especialitat, a més
de negligir la feina feta durant més de 12 anys i que ara començava
a donar fruits. Al cap i a la fi, sembla que el Govern genera
missatges confusos o bé no està tan preocupat com diu per la
substitució dels dialectes per les formes més estàndards, sinó
que tem la substitució natural de l'estàndard espanyol pel
català, quan el primer ha ocupat aquest espai durant cents
d'anys per simple imposició. Esperem que aquests futurs canvis
anunciats siguin, si més no, assenyats i respectuosos amb les
diverses varietats lingüístiques i molt especialment en l'àmbit
educatiu. I si no és així, esperem que el Govern finalment no
doni «llum verda» (que de segur vol dir llum verd) a aquestes
mesures.
|
