|
Reflexions postelectorals
Molts ciutadans i ciutadanes ja ens havíem adonat, fent el
seguiment d'altres eleccions, com, cada vegada més, la vida política
a l'estat espanyol i també a les Illes va agafant un posat nord-americà
força creixent. Dos gran partits espanyols, exemple del
bipartidisme que es vol imposar, es disputen la gestió del poder
polític. Els poders fàctics econòmics hi són completament
d'acord. La banca hi juga a fons. La legalitat vigent, sorgida
dels pactes amb el franquisme reciclat en temps de la restauració,
permet encara l'existència d'organitzacions tipus EU, ERC, PNB o
CiU, sempre que aquestes organitzacions no qüestionin
excessivament el sistema. Es pot ser tèbiament reformista, es
podrà demanar la reforma dels estatuts d'autonomia, un augment
de salaris (i a voltes ni això!)... Fins i tot podrem sortir al
carrer, i és una important conquesta democràtica. Però reduir
la participació política a anar votar cada quatre anys no
significa haver avançat gaire. El sistema electoral es podria
millorar moltíssim. Tota la qüestió de les llistes tancades
clama al cel. Encara no podem esborrar de la llista aquells que
no ens agraden o ho han fet malament!
Petits partits, sense recursos econòmics i sense cap
possibilitat d'incidir en la vida política de l'estat, són
autoritzats a presentar-se regularment a les eleccions per a
arrodonir encara molt més el paisatge electoral. Talment una
perfecta obra de teatre. Tots sabem que d'ençà les primeres
eleccions, l'imperfecte bipartidisme actual va quedar consagrat
quasi definitivament. Sovint els «petits» són la coartada que
es necessita per a fer creure que tothom té les mateixes
possibilitats electorals.
Les campanyes electorals no s'esdevenen, com alguns s'imaginen,
cada quatre anys. La campanya no dura solament les dues setmanes
i busques oficials. En el fons, i això ho saben i fomenten els
poders reals de la societat, estam en un procés electoral
continuat. La dreta i l'esquerra oficial, mitjançant els
telediaris, la premsa i la ràdio, són en campanya cada dia.
Aznar, Rajoy, Zapatero, Bono, Llamazares, surten cada dia en tots
els mitjans de comunicació. Però si hom segueix només la
premsa i els telediaris estatals... podrà saber mai qui són
Mateu Morro, Nanda Ramon, Cecili Buele o Margalida Rosselló?
Completament impossible. Les organitzacions del règim, tant les
de la dreta com les de l'esquerra oficial, tenen un sostre
electoral més o manco consolidat per un quart de segle de domini
mediàtic de les consciències. La transició, recordem, es va
fer precisament per això: per a homologar uns partits i
demonitzar i expulsar a les tenebres exteriors uns altres. Uns
dos milions de vots flotants decideixen la victòria del PP o del
PSOE; uns milers fan pujar o davallar una mica a EU, PNB o CiU.
Però no s'esdevé res de traumàtic per al règim. És el que es
va acordar i el que s'ha anat consolidant elecció rere elecció.
En una democràcia imperfecta com la diguem-ne nostra les
eleccions sembla que només serveixen per a provar de modificar
el comportament electoral d'aquest milió o dos milions de
ciutadans i ciutadanes que, amb el seu vot final, decideixen
"el canvi". Ara toca PP, ara PSOE. Les «restes», les
organitzacions teòricament a l'esquerra del PSOE o les
formacions nacionalistes de dreta, ajuden a completar, mai a
modificar, el panorama. A vegades és el PP que necessita de CiU,
a vegades és el PSOE que necessita d'idèntics partits.
En aquest panorama supercontrolat d'ençà fa un quart de segle,
els grups tipus PSM, Verds, ERC i semblants ho tenen molt
complicat. Quasi sense medis econòmics, sense haver estat
presents en els grans mitjans de comunicació durant els quatre
anys anteriors al dia de la votació, sovint ridiculitzats quan
no criminalitzats pels poders fàctics, la seva participació
esdevé digna d'un monument. Són els vots que autènticament es
guanyen un a un, per la feina feta. Pensem un moment. Quants vots
traurien un Jaume Matas o un Zapatero si es presentassin en nom
de la desconeguda coalició X, feta en darrer moment, quasi sense
diners i marginada de la televisió? Uns milers de vots i res més.
Una carabassa pot esdevenir president dels EUA o de qualsevol
indret.
|
