Les arrels de la resistència
Molt abans dels nous brots de violència
que hi ha a l'Iraq, les avaluacions d'intel.ligència d'agències
nord- american es admetien que "el més formidable enemic de
Washington a l'Iraq en els pròxims mesos podria ser el rancor
dels iraquians, que es mostren cada vegada més hostils davant
l'ocupació militar nord-americana". Ja ho assenyalaven
Douglas Jehl i David E. Sanger el mes de setembre passat al
rotatiu The New York Times. La incapacitat d'entendre les
arrels d'aquesta hostilitat (no només de la resistència armada
que atrau els titulars i les imatges de televisió) només pot
conduir a més vessament de sang i a un carreró sense sortida.
El prolongat conflicte, incloses les horribles manifestacions a
Fal.luja i en altres parts, potser hauria estat diferent si
l'ocupació encapçalada pels Estats Units hagués estat menys
arrogant, ignorant i incompetent. Uns conquistadors que haguessin
estat disposats a transferir una sobirania autèntica, com
exigeixen els iraquians, haurien escollit un procediment diferent.
El govern de George W. Bush, entre els seus nombrosos pretextos
per a la invasió de l'Iraq, ha esgrimit la possibilitat d'una
revolució democrà tica a tot el món à rab. Però ha amagat la més
plausible raó per a la invasió: l'emplaçament de segures bases
militars en un Estat vassall, situat al centre dels recursos
energètics més importants del món.
Els iraquians no eludeixen aquest tema crucial. En una enquesta
de Gallup realitzada a Bagdad i divulgada el mes d'octubre
passat, quan es va preguntar a un grup de persones per què els
Estats Units havien envaït l'Iraq, l'1% va dir que era per
establir una democrà cia i un 5% que per ajudar els iraquians. La
resta dels enquestats van assenyalar que el motiu de Washington
era controlar els recursos de l'Iraq i reorganitzar el Pròxim
Orient per satisfer els seus interessos.
Una altra enquesta d'opinió a l'Iraq, divulgada al desembre per
l'empresa enquestadora Oxford Research International, també és
reveladora. Quan es va formular la pregunta sobre quina forma de
govern necessitava l'Iraq en aquell moment, més d'un 70% va
elegir la "democrà cia". Un altre 10%, l'Autoritat
Provisional d'Ocupació i un 15%, el Consell de Govern InterÃ
iraquià . Per "democrà cia" els iraquians volien dir
democrà cia, no la sobirania nominal que el Govern de Bush ha
plantejat.
En general, segons l'enquesta, "la gent no té confiança en
les tropes dels Estats Units i de la Gran Bretanya (79%) i tampoc
en l'autoritat provisional (73%)". El favorit del Pentà gon,
Ahmad Xalabi, no tenia cap suport.
El conflicte entre els nord-americans i els iraquians en matèria
de sobirania va ser molt evident en el primer aniversari de la
invasió. Paul Wolfowitz i els seus col.laboradors al Pentà gon
van assenyalar que estaven "a favor d'una estable i
prolongada presència de tropes nord-americanes i d'un exèrcit
iraquià relativament feble com la millor forma d'alimentar la
democrà cia", va escriure Stephen Glain a The Boston
Globe.
És democrà cia, tal com l'entenen els iraquians. O com
l'entendrien els nord-americans si estiguessin sotmesos a una
ocupació estrangera. No tenia sentit envair l'Iraq si no servia
per establir bases militars en un Estat dependent. Es pot apel.lar
ara a l'Organització de les Nacions Unides. Però Washington únicament
li està demanant a aquest organisme que "recolzi un futur
Govern iraquià de sobirania nominal i de dubtosa legitimitat,
sota la invitació del qual les potències ocupants s'hi podran
quedar" (The Financial Times).
Més enllà dels temes de control militar, els iraquians també
entenen que les mesures imposades intenten reduir la sobirania
econòmica, incloent-hi una sèrie d'instruccions perquè les indústries
i els bancs s'obrin a un control efectiu des dels Estats Units.
No resulta sorprenent que els plans nord-americans hagin estat
criticats per empresaris iraquians que van denunciar que aixà es
destruirà la indústria local. I pel que fa als obrers
iraquians, l'activista sindical David Bacon diu que les forces
ocupants han forçat oficines de sindicats, n'han arrestat els
dirigents, estan fent complir les lleis antisindicals de Saddam i
han entregat concessions a empresaris nord- americans coneguts
per la seva animadversió pels sindicats.
El ressentiment iraquià i el fracàs de l'ocupació militar han
fet que Washington hagués de fer marxa enrere en algunes de les
seves mesures més extremes. Les propostes per obrir l'economia
al capital estranger han exclòs el petroli. Pel que sembla,
aquesta acció hauria estat massa agosarada. No obstant, els
iraquians no necessiten llegir The Wall Street Journal per
descobrir que "el coneixement en detall de la destruïda indústria
petrolera de l'Iraq", grà cies a lucratius contractes
sufragats pels contribuents nord-americans, "podria ajudar
Halliburton a obtenir grans contractes en el sector energètic".
Encara falta saber si els iraquians poden ser obligats a acceptar
la sobirania nominal que els ha estat oferta per les potències
ocupants. Una altra pregunta és encara més important per als
privilegiats occidentals: ¿permetran els seus governs alimentar
la democrà cia afavorint els interessos dels poderosos
sectors als quals serveixen aquestes administracions, a pesar de
la vigorosa oposició mostrada pels iraquians?
|