|
Abu Garib. Casos aïllats, diuen...
Home, és de conveniència que així sia, perquè, si es dóna
el cas que no ho siguin, casos aïllats, si es tracta d'actituds
perfectament assumides per la milícia, la cosa ja resulta d'un
esperpèntic massa pujat, és símptoma, clara mostra evident de
la degradació producte de la mateixa guerra, l'erosió en la
qualitat de la conducta dels homes i dones sotmesos a la violència
de totes les violències, els combatents, ensinistrats com estan
a matar més i més ràpid, això sí, però que també ho
estiguin en allò altre, a saber torturar i fer-ho, és molt mal
d'empassar. O no tant, ara que ho pens. Que la guerra, per si
mateixa ja és i representa un rotund fracàs del gènere humà,
ja ho sabíem; del que no teníem coneixement és que pogués fer
arribar la gent als límits de bestialitat, de brutalitat, que
aquests darrers dies hem vists publicats fotogràficament a les pàgines
de tota la premsa mundial. Hem vist entre altres coses una
deixalla d'home amb una flassada amb un forat per passar-hi el
cap tapat amb una bossa, de plàstic, potser, tot cablejat,
endollat per les mans, i més parts segurament, descalç
enfiladet damunt una capsa, o una totxana. El text aclaria que
estava advertit que si perdia l'equilibri sofriria una greu descàrrega
elèctrica. I au, ja el tenim sullà, braços en creu, amb
tessitura de Crist de Divendres Sant. Pobre d'ell! Pobres dels
que li fan la porcada! Hem vist dos merdosos soldats ianquis (o
anglesos?) uniformats, exhibir el seu sadisme amb una rialla de
cap de fava d'orella a orella, mentre observaven tota la
humiliació trista, dramàtica d'un caramull d'iraquians
despullats parodiant actes sexuals... Sodomitzats amb llanternes,
amb pals de granera... (Intel·ligència militar se'n diu de tot
plegat). Hem vist quatre homes també sense més roba que una
caputxa, drets com un fus mentre una al·lota jove, cabells
curtons, cigarreta a la comissura dels llavis, feia honors a
l'uniforme de guerrera que vestia, fent-se un fart de riure per
mor de la mida dels atributs sexuals dels desgraciats que havien
caiguts en les seves mans... Mans que simulaven una metralladora
que desparava al seu entrecuix. Imatge aquesta darrera que m'ha
fet revenir a la memòria el trist succeït que un dia em narrà
l'amo en Tomeu Tintorer, republicà represaliat, feridura històrica,
que ho va veure la seva germana guaitant per damunt una paret, i
que jo encara no havia contat mai fins ara mateix: aquest: 1936 i
una nit d'estiu amb molta lluna, a un hort de la sortida de Sineu
per la carretera de Sant Joan, un home sense calçons fermat a la
soca d'un ametler, dos que badaven i un altre, del poble, amb
vestit negríssim, que, pistolot en la mà li apuntava als
collons i li ordenava: «diguès: Viva Cristo Rei, diguès Viva
Cristo Rei!». I no ho va dir. I un tro se sentí per bona part
del terme municipal. El temps no existeix. Existim nosaltres. I
la maldat. Hem vist, fins i tot hem hagut d'arribar a veure, com
un soldat, tot armes carregades i corretjams lluents, ell,
bragueta oberta i mà a la minga compixava un ésser humà vençut,
rendit, agenollat al trespol i amb les mans fermades a l'espatla.
Després d'això no el poden deixar viu de cap manera... S'ha
arribat altre pic a aquest punt de covardia, d'animalitat, d'escòria,
d'absoluta manca d'instint de clemència, de sentit de pietat.
Aquests fets desqualifiquen un país. O dos. O tots. Uns per fer-ho
i els altres per comportar-ho. Potser ja fa temps que la
humanitat ha abjurat de la seva condició, i jo no ho sabia...
|
