|
Provincians
Si de Ramon Llull ens queda la mata escrita, d'en Jaume Matas
ens queda escrita la pàgina més trista de la política cultural
(cultural?) d'aquest país d'ençà que tenim això de la democràcia.
És cert que en el regnat de l'amo en Biel no es van fer gaires
coses per la llengua i la cultura, però almenys no es desfeien
les que, a empentes i rodolons, ja s'havien estrenat.
Però en el fons, el problema no és que en Matas hagi donat
portada a l'Institut Ramon Llull (IRL). Això ja ens ho podíem
esperar, perquè coneixem les mates que fan llentrisca, i aquesta
mata la fa ben lletja: en tan sols un any, ell i el seu govern
han batut tots els rècords de la marginalització de la llengua
catalana a les Illes Balears. No. El mal és, caguendena, que els
altres li ho han posat més que fàcil. Els actuals inquilins de
la Generalitat, que per sentit comú i per sentit de país
haurien d'haver posat el Govern balear contra les cordes -no era
gaire difícil-, en una tessitura en què li resultàs complicat
justificar la portada, han fet exactament el contrari: provocar i
afegir motius perquè els d'aquí poguessin tocar el dos amb la
cara ben alta, fent-se les víctimes i amb posat de núvia
ultratjada. Entre uns i altres s'han carregat la criatura. Un
columnista d'aquest diari es demanava què feien compartint la
mateixa institució dos governs de signe polític distint com són
el català i el balear de l'actualitat. Bona pregunta. La
resposta, la tenim en el passat recent: feien el mateix que els
governs balear i català de l'anterior legislatura, els que van
crear i posar en marxa l'IRL, dos governs que també eren de
signe polític diferent. La diferència? Que en l'anterior etapa
l'esperit constructiu i el sentit de país van ser més poderosos
que les lògiques i legítimes divergències entre partits i
entre governs. Per damunt d'això, va pesar més l'afany per
començar un projecte ambiciós per la projecció exterior de la
llengua catalana. Però això de la col·laboració entre governs
de signe polític distint, i especialment en matèria cultural,
cosa tan corrent en tots els països civilitzats, es veu que a
nosaltres ens està vetat. I ara, campi qui pugui. Al costat
d'algun gest de decència (Carme Riera: enhorabona per la teva
decisió de deixar el patronat de l'IRL; tota una declaració de
principis), i quan el cos del mort encara és calent, també n'hi
ha que en lloc de fixar-se en l'animalada que ens estan fent a
tots plegats es recorden abans de res de la seva supervivència:
si volem traduccions i projecció exterior de les nostres obres,
ara haurem d'anar a parlar amb els de Barcelona, a veure si ens
cauen quatre miques de la taula d'Epuló, perquè el que és aquí...
Fantàstic. La millor manera de superar aquesta crisi passa pel
provincianisme mesquí. Apa, anem tots a agafar tortícolis
mirant cap a Barcelona! Pengem-nos de la magnanimitat d'alguns
prohoms de la metròpoli, facem la bona als que ara comanden a la
plaça de Sant Jaume, mirem d'agradar a qui toca i posem en pràctica,
una vegada més, el que més bé sabem dir en mallorquí: com
tenim allò nostro?
|
