El PSM opina. 15/05/2004

L'aïllacionisme català

Quan se va formar el govern de Catalunya, el Tripartit, aixecà moltes esperances entre part del nacionalistes i dels autoctonistes socialistes illencs derrotats sis mesos abans. El divendres dia 7 gairebé totes s'evaporaren, quan veren com Pasqual Maragall sotmetia la recepció de TV3 a l'interès del govern de Jaume Matas i com tots dos alegrement enterraven l'Institut Ramon Lull (IRL). Queden les esperances, diguem-ne, més particularment pragmàtiques, però són nul·les quant a efectes socials i polític. L'impacte ha estat enorme perquè posa brutalment de manifest l'aïllacionisme polític per part de qui mana a la Generalitat, que és el PSOE, amb el seguidisme obligat, pels càrrecs, d'ERC i IC. Ja ho havien pogut entendre uns mesos abans un pocs balears. Celestí Alomar, el diputat del PSOE, sector maragallista, i exconseller de Turisme amb el Pacte de Progrés, convocà un grapat d'intel·lectuals illencs per conèixer la nova consellera socialista catalana, Catalina Mieras, nascuda a Mallorca, en ocasió de la seva visita a l'illa per devers principis del mes de febrer. L'origen geobiològic accidental de la política, la il·lusió amb el Tripartit, la coincidència ideològica -a grans trets- dels convocats amb el socialisme maragallià o per extensió amb el Tripartit, l'emmirallament amb el president català així com la necessitat d'aferrar-se al que fos, feien tenir esperances que la reunió fos profitosa.

Però ben aviat la cosa se torçà. No només demostrà, la consellera, un desconeixement absolut de la realitat cultural mallorquina i illenca, sinó que va sotmetre els intel·lectuals reunits a un humiliant paper: els demanà que li diguessin, un a un, el seu nom i a què se dedicaven. Sense manies, idò, els va deixar clar que ni els coneixia, ni sabia si escrivien literatura o eren cambrers, ni tampoc l'importaven el suficient com per (com solen fer els polítics) dissimular la seva ignorància havent demanat (que tampoc li hagués costat tant) al seu interlocutor que li preparàs un mínim dossier sobre qui seria present a la rotlada. Ja se podran imaginar els lectors com els va caure al presents, tractant-se, en alguns casos, de gent que du tres i quatre dècades fent-se un nom en la cultura catalana. Alguna identificació hi hagué amb un to d'allò més mordaç que, segons diu qualque present, no va caure gens bé a la consellera. El protagonisme posterior de Mieras, com a executora de Maragall, amb tot l'afer de la voladura de qualsevol esperança de política unitària cultural i lingüística, a través de la liquidació de l'IRL, entre Catalunya i Balears, està, idò, en perfecte consonància amb el tarannà demostrat per la socialista a Mallorca un mesos abans. Senzillament l'importa, com a Maragall, un rave la cultura en català de Balears. La cultura i res, pareix, perquè també se carregà el president català l'única aspiració mediàtica comuna, «nacional» que en diuen els nacionalistes, signant el Conveni de bilateralitat televisiva que implica (segon punt de l'exposició de motius i els articles quart i cinquè del Conveni), com bé va recordar la directora general de IB3 dimecres, la possibilitat de reordenació de freqüències televisives a Balears de tal manera que pot veure's afectada la de TV3, la qual, en tot cas i si se pot rebre parcialment, sempre serà subordinada a IB3, i convenientment filtrada cal suposar. No està gens malament per tan poc temps d'existència del Tripartit. Cap ni un govern del PP abans, ni aquí en 16 anys ni a Madrid en 8, havia aconseguit tant com el govern català del PSOE, ERC i IC ara, en només 5 mesos. En el fons, és el que diu Pujol, que s'està en l'inici d'un procés de «desnacionalització de cara amable». L'expresident català ho diu com a crítica i lament. Cadascú s'ho pren com vol. Però, deixant les valoracions ideològiques per segons li vagi a cadascú, no hi ha cap dubte que té raó en la definició base del quadre polític que se'ls hi ve a sobre. Pel que fa a Balears, el que queda és que tant pels nacionalistes en general com pels autoctonistes socialistes en particular ha caigut la, possiblement, darrera esperança que els catalans els solucionin res. Potser encara en puguin treure quelcom positiu. Al cap i a la fi a això se li diu ser madurs i haver-se d'enfrontar a la vida tot sols, sense pares, germans ni cosins protectors. Per ventura ja era hora que se n'adonassin.