El PSM opina. 15/05/2004

Ja m'ho pensava, jo

L'altre dia, quan horroritzat us vaig parlar per escrit de les tortures als presos de l'Iraq, fent més carusses que si xupàs una tallada de llimona en dejú, ja tenia el pressentiment que de tot el calaportal sols en coneixíem la meitat de la meitat, com a molt. I que el bony inflaria irremeiablement. Ara tot Déu comença a espolsar-se les puces emprenyatívoles de damunt; uns, perquè no ho sabien, diuen ara, innocentons de la punyeta, i els altres, amb una cara de pòquer impressionant, t'enfloquen que ells sols obeïen ordres de la superioritat, única i estrictament. Això no s'ho creuen ni inflats de vi com a odres, ells. Bono, o sí, però que hi disfrutaven com a moneies amb una viola de plàtans, de les ordres miserables aquelles, és cosa que les fotografies se n'han cuidat de mostrar-nos i guardar per a la història de les iniquitats comeses pel gènere humà. Els somriures d'orella a orella no són sols perquè en aquell moment enflocaven: Lluíííssss! Pel forat miserable de les seves boques. Hi ha coses que la fotografia desvela, tanmateix: l'alegria de la pell, la lluïssor dels ulls..., el posat del cos, els peus ben plans enterra amb les puntes molt separades, sense por d'ensopegar... O sigui, que sí, els engarjolaran, quatre soldadets, algun caporal, potser qualque oficial que ningú no coneixia, ni tenia bo, i: val més que callis si no vols que s'hi posi més mal. Enteneu l'idioma? Idò això. I més tard, com més va, més veta, hem hagut de llegir als papers: «El Pentàgon aprovà fa un any 20 tècniques per a acollonir (ells en diuen intimidar) els presoners a Guantánamo». I especifiquen: «que la llista no inclou les aberracions ocorregudes a l'Iraq, però sí permet l'ús de pressions psicològiques i físiques, com és ara privar-los de dormir, deixar-los drets diverses hores o sotmetre'ls a tècniques de calor o fred, a renous intensos i llums molt brillants, a més que els interrogatoris els fes una dona i amb els presoners completament despullats, cosa que pot ésser molt humiliant en la mentalitat musulmana». Abunda pràcticament tota la premsa que jo he llegida que, el Pentàgon, per elaborar la llista de pressions 'acceptables', havia fet tres mesos de feina, entre discussions d'advocats i militars. El que no especifica cap diari és a quin grau d'alopècia arribaren, tots ells, després de tant gran esforç mental. El que sí diu també la paperassa és que, els nord-americans, sempre tan professionals, ells, formaren especialistes en l'alta tècnica de les pràctiques de sodomia, a fi i efectes de dur a terme tan delicada tasca interrogatòria a les presons d'Abu Gharib. O sia, si ho he entès bé, ensenyaren a soldats concrets, mostatxuts i ben plantats, a fer de culers, a donar pel cul literalment als presoners iraquians per així fer-los cantar la rana i qualsevol secret que intentassin amagar, els reputes. El número de la seguretat social, per exemple. El toc exacte d'un bon cus-cus, posem per cas. No, amics meus, no són verbes de riure, no... I tot plegat saber pensar que, si no hagués estat per l'existència de les fotografies i les cintes de vídeo, encara tot plegat hagués estat una mentida podrida, invencions dels malparits esquerranots comunistoides de sempre, filtracions malèvoles d'en Fidel Castro o del Vietnam del Nord... Talment com, si no existissin filmacions puntuals, el 23 F no hauria existit mai, en Pep Tejero passava per allà amb uns amics guàrdies civils, i entrà a fer una copa al bar del Congrés dels Diputats... Res, exageracions dels maldeventrosos de tota la vida... Vatualnan, quin món de misèria!