|
La desfeta de l'Institut Llull i altres desfetes
* Sebastià Frau és president
de l'Obra Cultural Balear.
L'Institut Ramon Llull és -més aviat hauríem de dir era- un
consorci integrat per la Generalitat de Catalunya i el govern de
les Illes Balears amb la finalitat de promoure el coneixement,
l'ensenyament i la difusió de la llengua i la cultura catalanes
vers l'exterior. Va néixer a partir d'un acord inicial de col·laboració
entre els executius respectius concertat l'any 2000. El 5 d'abril
del 2002, en el curs d'un acte solemne celebrat en el monestir de
la Real, de Palma -vessat de simbolisme, atès que la Real fou
bastida per Nunó Sanç, oncle del rei Jaume I, i Llull hi estudià
i escriví un temps-, s'hi donà la consistència formal
definitiva amb les signatures dels aleshores presidents Pujol i
Antich.
Fou, no cal ni dir-ho, una passa històrica -aquesta sí- que
pretenia enllaçar en un projecte comú tots els territoris de
parla catalana, de tal manera que es preveié que restàs obert a
la futura incorporació del País Valencià. Era, l'Institut, l'única
eina -s'ha de repetir: l'única- de la qual, després de segles,
es disposava per mirar de caminar plegats el Principat i les
Illes Balears; l'única eina a l'abast per a demostració sintètica,
nord enllà, de l'existència de la nació de les lletres
catalanes. Era, l'Institut, realitat i desig, present i,
sobretot, futur que mirava, de cua d'ull, el passat.
Altrament, com a hereus fidels de la tradició federativa de les
nostres contrades, l'Institut es va dissenyar amb una composició
i un funcionament paritaris, lluny de cap supremacia d'un
territori sobre l'altre. D'això n'és una bona prova el fet que
la seu s'establís de forma compartida entre Barcelona i Palma i
que la presidència tingués un caràcter rotatori.
Amb la radical desaparició de l'Institut com a ens integrador
produïda per l'apartament de les Illes Balears, s'ha acomplert
una duplicitat de designis. D'una banda, la política cultural atàvica
i disgregadora del senyor Matas, que sembla pretendre sense
reserves traslladar a les Illes la mateixa praxi lingüística
dissenyada i aplicada a València pel senyor Zaplana -és a dir:
la negació, per via de fet, del tronc comú, i la conversió de
la llengua pròpia en cosa trivial, folklòrica i prescindible-;
ha actuat, això sí, amb coherència. Ningú no li traurà
aquest, pels qui l'hem de patir, infaust mèrit: per a ell, fer
part d'un projecte a favor del català quan el que desitja és
que la llengua tengui un paper subaltern i subordinat i que, al
capdavall, quedi convertida en cendres, era una contradicció
impossible de pair. D'altra banda, el govern de la Generalitat, a
part de posar-li a Matas tan fàcil com ha sabut atiant focs, des
del departament de Cultura i també, ai las!, des de Presidència,
amb decisions unilaterals i fent veure que les Balears no
existien, no ha mogut un dit, ans al contrari, per mirar d'evitar
que la desfeta arribàs a consumar-se. Tots dos governs, doncs,
han convingut en un sol amor i Sefarad ho recordarà i ho agrairà
per sempre més.
Les desgràcies, emperò, no acabaren aquí. El mateix dia que
s'oficiava el funeral per l'Institut Ramon Llull -el divendres 7
de maig- es consumava una nova agressió contra la viabilitat del
català en el territori illenc. Ves per on, l'encontre entre els
dos presidents serví també per signar un conveni per distribuir
a les Balears els senyals de la CCRTV i, alhora, per difondre al
Principat la no nata encara TV de les Illes Balears, el model
lingüístic de la qual queda, per cert, pendent de definir: tot
indica, tanmateix, que s'orienta per molt mals viaranys. Però
això, és a dir, en quina llengua i amb quin registre parlarà
aquesta TV, ni tan sols fou matèria tractada pel conveni que, de
ben segur, tenia altres afers més destacats, com ara prescindir,
per distribuir a les Illes les televisions i ràdios públiques
de Catalunya, de Voltor, l'entitat responsable que s'implantassin
i es mantinguessin a Mallorca. Menystenir aquesta societat cívica
-creada a l'empara de l'Obra Cultural Balear fa gairebé 20 anys,
amb entusiastes aportacions econòmiques populars i un complet
suport institucional- i passar-li per damunt l'arrasadora del ja
està fet equival a voler desconèixer el paper que les ràdios i
televisions del Principat i, per tant, Voltor al capdavant, han
tingut per mantenir encesa la flama de la llengua. D'ara
endavant, la difusió dels senyals de la CCRTV és a disposició
d'un govern -el del senyor Matas- que creu, com ha demostrat a
bastament, que la llengua catalana li és sobrera: una joguina,
doncs, a mans de qui només la vol per fer-ne estelles.
|
