|
Instituts de cultura, llengües i fires
A hores d'ara no tenim cap més
alternativa que qualificar el desenllaç precipitat, imprevist i
fulminant de la crisi de l'Institut Ramon Llull de funest. Però,
això sí, ens obliga a treure'ns la bena dels ulls i veure les
coses tal com són en realitat.
La primera cosa que podem veure és que l'actual govern de la
Generalitat és incapaç de fer cap gest real a favor de la
cultura. Desenganyem-nos: tot el que suposadament fa a favor de
la cultura està completament supeditat a la política. En el cas
de la crisi de l'Institut Ramon Llull calia funcionar amb extrema
cautela i discreció, tenint els interessos generals de la
cultura i la llengua catalana al capdavant. Calia, amb habilitat
diplomàtica i temps, aconseguir que un govern, el de les Illes
Balears, de signe polític diferent, i molt reticent i
contradictori davant la seva pròpia llengua i cultura, acabés,
malgrat tot, fent seu el projecte comú i defensant els
interessos generals de la comunitat lingüística. Si el
president Maragall i la consellera Mieras no es veien capaços de
seduir el senyor Matas, per limitacions de caire polític, podien
haver buscat un intermediari per fer la feina més dura de
desbrossar el camí, i aquest intermediari es deia Valentí Puig.
I, posats a fer, aquest intermediari es podia haver quedat al
capdavant de la institució.
Després de la plena incorporació de les Illes al projecte comú
de divulgació de la cultura i la llengua catalanes a l'exterior,
calia aconseguir que el president Jaume Matas jugués el paper de
l'aliat-interlocutor per mirar de buscar que el govern del País
Valencià entrés en el consorci de l'Institut Ramon Llull. I a
partir d'aquesta base sòlida a l'interior trobar la fórmula
internacional que permetés que Andorra, la Catalunya Nord i
l'Alguer s'afegissin al ple.
Què és el que ha passat al final? Després de provocació rere
provocació per part del govern català, ha prevalgut la prepotència,
el sectarisme, i la "politiqueria de baix nivell", com
l'ha anomenat el catedràtic Josep Termes. El soci majoritari del
govern català ha demostrat clarament que els seus interessos
partidistes eren més importants que els interessos generals de
la comunitat, i, de passada, ha donat la coartada perfecta al
govern balear de cara a una valencianització de la llengua a
Mallorca i les altres illes, i ha fet desaparèixer, de moment,
qualsevol perspectiva d'unió cultural entre els diversos cantons
del territori lingüístic.
També els danys col·laterals de la crisi han estat importants,
com ara la falta elemental de cultura democràtica que ha portat
el menyspreu olímpic pels patrons de l'Institut Ramon Llull, per
una banda, i ha portat les declaracions greument inoportunes de
Xavier Folch i Mary Ann Newman, per l'altra. En un altre país
amb més cultura democràtica les declaracions dels dos candidats
a la premsa quan les negociacions encara estaven obertes hauria
provocat que justament per això no arribessin mai al càrrec.
Una altra veritat que hem pogut veure de manera meridianament
clara, gràcies a aquesta crisi, és que les incendiàries
mesures de la consellera Mieras no són sempre desencerts d'una
desaprensiva sinó que sovint són atacs frontals calculats, que
surten d'instàncies més altes del govern i dels quals ella és
la infeliç mà executora. Aquesta vegada s'ha vist clar que el
mateix president ha estat al darrere movent els fils de la
impopular desconsellera.
I ara, davant del desastre, el govern de Catalunya mira de donar
peixet per calmar els ànims. Surt Josep Borrell, que pel que
sembla encara es recorda de parlar ponentí, i ens explica la
importància de les llengües maternes i ens diu que el català
serà a Europa. I la ministra de Cultura de l'Estat espanyol,
ficant els peus a la galleda, ens consola oferint-nos l'aixopluc
del pavelló espanyol inexistent a la Fira Internacional de
Guadalajara a Mèxic. I, a misses dites, apareix el conseller en
cap per explicar-nos que l'Institut Ramon Llull té un
funcionament insatisfactori i caldria incorporar-hi Andorra i
personalitats culturals de València i les Illes.
El tema de la llengua catalana a Europa és un tema crucial i cal
un coneixement precís i extens del funcionament dels mecanismes
de govern de la unió, una gran habilitat negociadora i una bona
dosi de persistència. Davant de l'estrepitós fracàs de
l'Institut Ramon Llull, tinc raons per sospitar que no arribarem
pas a bon port. Tinc por que tot aquest moviment agitat i
apressat al voltant de la llengua no sigui una tàctica de
distracció per no afrontar les dues grans assignatures pendents:
aconseguir el rang de working language (llengua de treball) per
al català a Europa, a nivell exterior, i aconseguir el rang de
llengua oficial de l'Estat espanyol a nivell interior. Aquests són
els dos grans reptes de la llengua catalana en aquests moments i
en els anys propers. Ara com ara, amb una mica de sort el català
assolirà la categoria d'official language, que sona molt i molt
bé, però les llengües oficials són les llengües de la
vitrina i no les llengües de la palestra.
Respecte a la Fira Internacional de Guadalajara, tornem a les
veritats que hem après arran de la crisi de l'Institut Ramon
Llull. En aquest cas concret, podem veure clarament que el destí
cultural de Catalunya està indefugiblement supeditat, en grau
d'inferioritat, al destí cultural de l'Estat espanyol per
voluntat del president del govern català.
Àlex Susanna i el seu equip de l'Institut Ramon Llull van
aconseguir que el convidat de l'any, n'hi ha un cada any, fos no
un país sinó una cultura, la cultura catalana. Només hi havia
un error gravíssim en el plantejament de l'anterior executiu de
l'Institut Ramon Llull: tota la propaganda de la Fira de
Guadalajara descriu la "cultura catalana" exclusivament
com la cultura del Principat i les Illes, és a dir, ni València,
ni la Catalunya Nord, ni Andorra, ni l'Alguer surten a la
topografia de la cultura catalana.
Després arriba el nou govern i, amb ell, el Germà Gran orwellià
que viu a Madrid, i el que havia estat un triomf legítim de la
cultura catalana, amb els errors assumits, s'ha convertit en una
qüestió de l'Estat espanyol i ara, segons com, Catalunya haurà
de viatjar en segona classe. A mi m'agradaria saber què pintava
i què pinta la ministra Carmen Calvo pel mig d'una qüestió que
concerneix exlcusivament el govern català i el govern balear i
les autoritats de la Feria Internacional del Libro. Només hi ha
una explicació: segurament aquesta supeditació en la qüestió
de la Fira de Guadalajara és una mostra de bona voluntat de part
del govern català per aconseguir alguna cosa que no sabem en el
futur. A més, les pors del president català que el Germà Gran
s'enfadés amb el Germà Petit per insubordinació eren totalment
infundades perquè ja estava previst que autors en llengua
castellana que treballen des de Catalunya (Cercas, Mendoza, Vila-Matas,
Ruiz Zafón, etc.) formessin part de la comitiva, amb igualtat de
drets, només faltaria!
I per acabar d'agreujar la situació, el món de la cultura no es
mobilitza per res. Cap protesta col·lectiva, les associacions ni
piu, les universitats a la inòpia, i un llarg etcètera. O
tothom està anestesiat, o tenen por de les famoses represàlies
socialistes, o tenen aspiracions dins l'administració, o els
seus amiguets estan al poder i estan esperant que caigui alguna
cosa, o són d'aquells que creuen que temps al temps, o ja ho
troben tot bé, o qui sap què.
El diagnòstic està clar. Feia anys que el sector cultural no
estava tan malament. Cal que el govern deixi de banda sectarisme,
prepotència i sucursalisme per fer una reflexió a fons sobre
les necessitats actuals i reals de la cultura catalana. Per començar,
cal que el goactuï a partir d'un únic punt de partida: la
cultura catalana és extraordinària i la política ha de servir-la
desinteressadament. Els escriptors tenim clar que servim la
llengua i la cultura. Per què la classe política no pot fer el
mateix? La cultura no és una arma política ni un valor de canvi
per treure algun benefici superior en una altra banda. La cultura
és un bé de tots i és l'eix vertebrador d'una nació.
|
