|
Un escriptor de Pollença
La set de saber de Miquel Costa i Llobera alimentada per l'oncle
Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l'Institut
Balear una font única de coneixements. Un dels professors que més
l'influí a l'autor d'Horacianes quan aquest tenia dotze anys, va
ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d'abans del
naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer,
Pere d'Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç,
redactaven a mà una revista que tenia per títol 'El Plantel'. Més
endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria
castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid,
i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum
titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història,
tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan
Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants
Oliver.
Pons i Gallarza s'havia llicenciat en dret l'any 1850 i en
literatura el 1855. Per a aquella generació de mallorquins de
mitjans dels anys seixanta del segle XIX, Pons i Gallarza
significà el complement ideal de tot el que havia començat a
ensenyar a Costa i Llobera el seu oncle, el metge Miquel Llobera.
Pons i Gallarza, com més endavant Marià Aguiló o Jacint
Verdaguer (que coneixeria a Barcelona, quan el pare l'envià a
estudiar dret), anaren teixint els fonaments del que amb els
anys, després de provatures, èxits i fracassos i més d'un
defalliment, seria el món poètic i literari no solament de
Costa sinó també, de Joan Alcover, una altra personalitat
insigne de la nostra literatura.
El llistat dels noms dels alumnes que estudien amb Miquel Costa i
Llobera ens situa en una generació que influí de forma decisiva
en el destí de Mallorca, de les Illes. Entre aquests personatges
cal destacar el futur president del govern de l'estat, Antoni
Maura i Montaner.
A l'Institut, companys de classe, un curs més amunt o un curs més
avall, hi eren molts dels que després, amb els anys, marcarien
els camins de la cultura, la política i les lletres mallorquines.
Antoni Maura, que va ser cap del govern espanyol, era, com
informa la GEM, un aferrissat enemic dels drets dels pobles que
conformaven i conformen l'estat espanyol. Com diu la GEM: «Negà
l'especificitat catalana i a qualsevol regionalisme que posàs en
dubte la unitat d'Espanya, que considerava indispensable. Malgrat
això, defensà una tímida descentralització administrativa de
caràcter municipal». Molt controvertida va ser la mobilització
de reservistes que l'any 1909 provocà els fets revolucionaris de
Barcelona. Maura va fer reprimir amb duresa el moviment obrer i
popular i, en una farsa de judici, el poder va fer executar el
pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Com diu la GEM, a partir
d'aquesta execució «es desencadenà una intensa campanya, amb
participació de forces obreres, republicanes i liberals, a
nivell estatal i internacional, que tenia per lema '¡Maura, no!'».
Altres companys de Costa i Llobera a l'Institut Balear foren
Josep Miralles i Asbert, que arribà a bisbe, i sobre la vida del
qual l'historiador Josep Massot i Muntaner ha publicat el llibre El
bisbe Josep Miralles i l'església de Mallorca. De la dictadura a
la guerra civil (Barcelona, Publicacions de l'Abadia de
Montserrat, 1991). El bisbe Miralles va ser fortament criticat
per l'escriptor catòlic Georges Bernanos en l'impressionant Les
Grands Cimetières sous la lune (1938). El bisbe Miralles
actuà decididament a favor del feixisme en temps de la guerra
civil, malgrat que, en un recent passat, no havia tengut males
relacions amb les autoritats republicanes.
Miquel Costa i Llobera també estudià amb Mateu Obrador i Bennàsser,
dos anys més jove que el nostre autor, gran lul·lista i
pedagog; l'historiador Gabriel Llabrès i Quintana, que havia
nascut el 1858; amb Joan Alcover, amb qui, amb els anys, una
vegada aquest es retiràs de la política activa, compartiria
hores de debat poètic a la tertúlia a la qual assistien també
Miquel dels Sants Oliver, mossèn Llorenç Riber, Gabriel Alomar
i Villalonga, mossèn Antoni Maria Alcover, Guillem Colom, Miquel
Ferrà, Antoni Noguera, Pere Joan Campis i l'amic íntim de Costa
i Llobera, Joan Rosselló de Son Forteza.
Per la correspondència que ens ha servat Francesc Torres Gost,
per tot el que hem pogut esbrinar en el seu llibre Miguel Costa y
Llobera (1954-1922): itinerario espiritual de un poeta (Barcelona,
Biblioteca Balmes, 1971), aquells amb qui Costa més s'entengué
foren els que es dedicaren al conreu de la poesia o de la religió.
Amb Joan Rosselló de Son Forteza, Costa compartí la disbauxa
dels estudiants, a Madrid, i les tímides aproximacions al
krausisme espanyol. A diferència de Miquel Costa i Llobera, Joan
Rosselló sí que acabà la llicenciatura en dret i,
posteriorment, des de la seva possessió de Son Fortesa, a Alaró,
es dedicà a les lletres i fa fer excel·lents traduccions.
Un altre dels alumnes de l'Institut va ser Joan Lluís Estelric
Perelló que, a part d'acabar dret i fer de catedràtic de
literatura a Sòria, escrigué diversos llibrets de preceptiva
literària i estudis referents a la influència de la literatura
italiana en la castellana. En Joan Lluís Estelric era massa
apropat a la cultura castellana. Considerava que Joan Alcover i
Costa i Llobera «massa catalanistes». Amb el temps aquesta dèria
seva en contra la cultura catalana se li agreujà.
|
