El PSM opina. 28/05/2004

La universalitat de la causa palestina

Per quines raons donem suport a la causa palestina, una de les que, al nostre entendre, permeten valorar la dignitat i la responsabilitat d’una qüestió política? Respondré parlant només per mi mateix, tot i que dins de la perspectiva d’una àmplia convergència d’opinions, fins i tot més enllà dels qui es mobilitzen per una pau justa al Pròxim Orient. Pressuposaré la universalitat d’aquesta causa. Però no pas la seva evidència: no solament perquè no existeix una cosa així en història i en política, sinó perquè, en constatar dia rere dia que estem massa implicats en el conflicte per mantenir-nos-en neutres i massa allunyats per dominar-ne totes les dades, si més no hem de comprendre que les dificultats que impedeixen una percepció objectiva de la tragèdia israelopalestina també formen part de les dificultats de la seva solució.

En termes de justícia i de dret, aquest conflicte no comporta una demarcació absoluta —no es tracta d’una guerra dels dolents contra els bons—, sinó que presenta un desequilibri flagrant que s’ha accentuat constantment. Israel —una de les grans potències militars del món, estretament vinculada a la hiperpotència dels Estats Units i que disposa de tota la panòplia dels mitjans de guerra moderns— diu que actua només per protegir la seva població civil. Els israelians tenen raons històriques per sentir-se col·lectivament amenaçats, en certa manera sempre en llibertat provisional. Però avui són els palestins els qui lluiten per sobreviure com a poble.

Els israelians, procedents en part dels supervivents i dels que es van salvar del genocidi més gran de la història moderna, a qui la comunitat internacional va reconèixer el dret de crear una nació a l’emplaçament de la Terra promesa dels antics hebreus, als quals es va ajuntar l’emigració, lliure o forçosa, de jueus dels països àrabs i d’altres parts del món, van topar amb un entorn hostil en què se’ls va negar el dret a l’existència. Capgirant la situació, van passar de la defensa a la conquesta.

D’ençà de la guerra del 1948, desencadenada pels països àrabs, de la qual es van aprofitar per tirar endavant una neteja ètnica, l’amplitud de la qual es veu més clara avui, i els conflictes que van seguir, formen part del concert de les nacions dominants. El 1967 van ocupar i colonitzar el 22% restant de la Palestina històrica, creant així, en contra del dret internacional, un fet consumat cada cop més irreversible. El resultat lògic, confessat per alguns i negat per d’altres, tant pot ser la transformació dels palestins en súbdits d’un gran Estat jueu com un nou trasllat massiu de població, o bé una combinació de l’una i l’altre.

A l’exili, una tercera part dels palestins viu a partir d’ara la situació, sovint miserable, de refugiats, sense que ni l’Estat d’Israel accepti de reconèixer-los un dret al retorn, ni que els països àrabs prevegin integrar-los i concedir-los els drets de ciutadania. Aquest poble superflu, que la catàstrofe col·lectiva ha portat a la consciència nacional, encara espera que la comunitat internacional mantingui la seva promesa de donar-li accés a la independència en un estat viable. Sobre el terreny, se’ls ha dotat d’una Autoritat residual i se’ls ha fet col·lectivament responsables dels atacs a la seguretat dels seus veïns.

Els observadors havien assenyalat que la societat civil palestina, sota l’ocupació, demostrava una capacitat de resistència sorprenent, en conrear les seves terres, fer progressar la sanitat i l’educació, engendrar artistes i escriptors, organitzar la solidaritat familiar i associativa. Després de la segona Intifada, el Govern i l’exèrcit d’Israel van aconseguir trencar la dinàmica, destruint sistemàticament infraestructures i mitjans de vida, exercint un terror d’Estat mortífer que apunta indistintament combatents i simples habitants, paralitzant les administracions, acaparant les terres i esmicolant els territoris. Fent veure que buscaven un interlocutor vàlid, van afavorir sistemàticament les divisions ideològiques i les lluites de clans dins de la societat palestina, de les quals, evidentment, no en són els inventors. S’acosta el moment en què la doble independència prevista pels acords internacionals resultarà irrealitzable, i això tindrà unes conseqüències dramàtiques, també per a Israel.

Aquesta negació de la mateixa existència del poble palestí, de la Naqba fins al mur en construcció, justifica totes les formes de resistència i sobretot el terrorisme a què recorren, contra la població civil israeliana, diferents organitzacions, islàmiques o no? Cal plantejar-se aquesta pregunta, no tal sols per respondre els arguments d’Israel i dels seus defensors, sinó per raons de fons. I no només en termes morals, sinó també polítics.

Es pot explicar el terrorisme per la desesperació i la impotència, per la ideologia o per la simetria que indueix el terror d’Estat. De tota manera, resulta catastròfic per a la lluita del poble palestí. En primer lloc, correspon exactament a l’estratègia israeliana de destrucció de la societat palestina, en permetre augmentar constantment el nivell de violència exercit sobre aquesta, encara que l’augment esmentat resulti molt car en vides i en recursos. Per això mateix no ens ha de sorprendre que el Govern israelià en mantingui les condicions i en provoqui regularment la reactivació amb les seves pròpies accions. En segon lloc, paralitza al si de la societat israeliana el gruix de les forces que podrien actuar per capgirar la política de conquesta. Posa en perill així mateix la possibilitat d’uns acords interins com el de la reconciliació dels dos pobles, fet que només obre en una banda i en l’altra perspectives nihilistes. Finalment, implanta en una part de la població palestina, especialment entre els joves, una concepció de l’heroisme del sacrifici i una percepció del valor de la vida humana referida exclusivament a la distinció amic–enemic, totes les experiències històriques de la qual demostren que a la llarga s’acontenta amb una descomposició de la civilitat.

El recurs d’una part de la societat palestina a la violència terrorista contra la violència colonial no canvia gens la asimetria de la situació des del punt de vista del dret i de la justícia: no atorga a Israel cap dret d’aniquilar el seu adversari sota el pretext de la defensa. Això sí, planteja el perill d’allunyar indefinidament la possibilitat d’una victòria sobre l’ocupant, o de llevar-li l’objectiu. Així doncs, és profundament autodestructiu. Pertoca al poble palestí resoldre aquest problema. No podríem concloure que a la comunitat internacional només li correspon esperar, sense sentir-se’n responsable, la creació d’una nova correlació de forces, en què l’arma dels febles ja no aparegui com l’única possible.

Ara bé, aquests problemes han canviat totalment de naturalesa d’ençà de l’11 de setembre del 2001 i les guerres de l’Afganistan i l’Iraq. En il·lustrar la llei del pitjor característica de la conjuntura, la colonització israeliana i la resistència palestina han estat canalitzades en una economia de violència mundial que tendeix a imposar arreu la lògica de l’enfrontament entre forces del bé i forces del mal, destruint al mateix temps el significat polític propi del seu conflicte.

D’aquest fet se’n deriva una nova asimetria fonamental en què, paradoxalment, cadascú es converteix en el mirall de l’altre. Israel sempre ha identificat la lluita armada palestina amb un destacament del terrorisme internacional, prefigurant així la globalització del terror, cap a la qual empenyen alhora el fonamentalisme islàmic i els Estats Units. Els palestins, per la seva banda, solidaris de sempre amb un món àrab que, tot i així, no s’ha estat de trair-los, de vegades se senten temptats d’idealitzar aquells a qui veuen com els enemics més irreductibles dels seus propis enemics: ahir Saddam Hussein, demà, potser, Ossama bin Laden o qui el substitueixi. La percepció se centra en un combat global entre dos móns hostils, Orient i Occident, on el conflicte israelopalestí només constituiria una part del tot i únicament es podria resoldre per mitjà de la repercussió d’una victòria total d’un camp o de l’altre. Els actors del drama es veuen d’aquesta manera mancats de capacitat d’iniciativa, fora de la d’alimentar l’espiral dels contraterrorismes mimètics.

Aquesta tendència, a la qual s’oposen amb totes les seves forces molts d’ells, resulta ruïnosa per als palestins, transformats en símbols de guerres santes que no són les seves i en víctimes d’un futur incendi de la regió. També resulta molt inquietant per a Israel, fora que ens imaginem que pugui erigir-se com a fortalesa en estat de setge permanent al si del món àrab. En aquest punt, molts dels seus ciutadans la intueixen o la presenten, sense extreure’n ara com ara totes les seves conseqüències. Finalment representa un perill per al món sencer de veure com s’estén el xoc de les civilitzacions que absorbeix i desnaturalitza tots els problemes de territoris, de sobirania i ciutadania, de colonització i descolonització, de riquesa i pobresa, de rivalitats religioses i de distància cultural, dels quals el conflicte israelopalestí constitueix el concentrat. Per això interessa a tots, sobretot als països que pertanyen al mateix espai geopolític, intentar, si encara s’hi és a temps, posar en marxa unes solucions basades en el dret dels pobles a l’existència, a la seguretat i a la reparació de les injustícies sofertes.

Sovint se sent dir que el suport a la causa palestina implicaria la posada en qüestió de la legitimitat de l’Estat d’Israel. De la mateixa manera que la utilització del terrorisme per part d’alguns no anul·la la justícia de la causa palestina, la injustícia de la seva política no posa de nou en qüestió la legitimitat de l’existència d’Israel com a entitat política sobirana, fet que no prejutja de cap manera ni unes bases territorials d’aquesta sobirania ni uns marcs locals o regionals en què els israelians podrien acceptar limitar-la per garantir les condicions de la seva futura existència democràtica.

Tanmateix, hi ha dos fets, interdependents, d’altra banda, que debiliten aquesta legitimitat, i que fins i tot podrien posar-la en qüestió davant d’una gran part del món. Un d’aquests té relació amb la definició d’Israel com a Estat jueu. Perquè aquest, a més de continuar estenent-se en detriment dels palestins, a l’interior de les seves fronteres, els imposa una situació de ciutadans de segona zona, els priva d’un gran nombre de drets i els exclou de la igualtat simbòlica amb els veritables israelians en la possessió de la seva terra comuna. L’altre es refereix a allò que, jurídicament i moralment, la legitimitat d’Israel com a Estat modern no pot basar ni en un mite d’origen sagrat, ni en la transformació d’un extermini de masses del qual han estat víctimes els seus pares, en un dret sobirà que els situaria per sobre de la llei de les nacions, ni en la força triomfant: depèn del reconeixement dels pobles del voltant, i abans que res de la dels qui ells mateixos han desplaçat en un procés de colonització d’una naturalesa molt específica.

Per això mateix, els israelians necessiten que els palestins tinguin una sobirania igual que la seva, fins associada a la seva. És cert que el món àrab va rebutjar d’entrada aquest reconeixement i que n’hi ha que encara el rebutgen, incloent-hi molts palestins. Però si Israel aconsegueix destruir Palestina i el poble que l’habita, aquest reconeixement serà definitivament impossible d’assolir i, per consegüent, Israel no serà mai un estat com els altres.

Què poden fer els de fora per influir en aquest conflicte, la transformació del qual en forma de desafiament global amenaça la seva seguretat mateixa? Evidentment, només els adversaris presents poden arribar a una solució, que no naixerà fora que es basi en la justícia. Sobre aquestes bases s’obren totes les fórmules del futur, i nosaltres, testimonis o amics exteriors, no som qui per decretar el que és reversible i el que no ho és en la història d’un segle de lluita entre els projectes nacionals d’aquests dos pobles instal·lats en una mateixa terra. El seu enfrontament, però, cada cop es desenvolupa menys en un espai tancat. A causa de les seves aliances, els seus interessos, la seva projecció ideològica, les relacions de família, de cultura o de religió, palestins i israelians són presents arreu del món; i un gran nombre de països intervé en la vida de les seves societats respectives, mitjançant programes d’ajut humanitari o militar, inversions i cooperació científica, aportacions de població, diplomàcia...

Si ningú no considera que es pugui imposar una solució des de l’exterior, ningú no pensa tampoc que sigui possible prescindir d’una mediació internacional. A part de les Nacions Unides, que s’hi juguen la credibilitat històrica, bona part depèn dels Estats Units, d’Europa i del món àrab, tots amb una responsabilitat important en el conflicte. A l’espera d’una transformació de la postura dels Estats Units, a mercè d’esdeveniments dramàtics i de canvis de política interior aleatoris, Europa ocupa una posició clau, no solament per fer valer el seu punt de vista, sinó per imposar la participació dels països àrabs en els tràmits de mediació. No hi ha full de ruta que pugui prescindir d’aquest reequilibri democràtic, del qual depenen la confiança dels palestins, la implicació de tota la regió i la neutralització de les lògiques de xoc de les civilitzacions.

És important, doncs, que les opinions públiques es mobilitzin en aquest sentit. I que ho facin sobre unes bases de principis, mostrant-se tan intransigents pel que fa al respecte envers els fets passats i les urgències actuals com sobre la justícia de les últimes perspectives, tasca que no és gens fàcil. Per això, cal que es mostrin capaces, requisit encara més difícil, de transformar les solidaritats comunitàries i les identificacions simbòliques en capacitats de raonament i d’iniciativa. No poden mantenir honradament l’equilibri igual entre dues causes desiguals, però és necessari que, en el moment en què aixequin una veu potent perquè el món acudeixi a auxiliar la Palestina oprimida, situïn aquesta causa a l’altura de la universalitat. És massa tard per arribar-hi? Sí, és tard, però no hi ha cap altra alternativa.