|
El nivell C, fantasies o realitat?
La decisió d'UM de presentar una proposició no de llei sobre
l'equivalència del nivell C de català amb els estudis de 4t
d'ESO, o s'ha pres sense reflexionar-hi o per donar alè a la
desastrosa política lingüística del PP. L'article de M. A.
Munar (DdB, 1/6/04) reforça aquesta impressió; sembla escrit
per una persona poc informada sobre el tema, incapaç de percebre
que les evidències desmenteixen el seu raonament. He dit que ho
sembla, no que ho sigui.
És ver que, després de 25 anys de la incorporació del català
al sistema escolar de les Illes Balears, podria semblar que els
alumnes, en acabar la secundària, haurien de tenir el nivell
mitjà de català. Però les dades de què disposam mostren que
la major part dels qui acaben 4t d'ESO no el tenen; ni tampoc
tots els qui acaben Batxillerat. Ho diuen les proves objectives
que s'han fet, les dades del cens i els professors, que ho saben
de primera mà, ho reconeixen els alumnes, ho diria la senyora
Munar si es preocupàs d'informar-se'n o, amb molta probabilitat,
també ho diria si el seu article l'hagués fet escriure a un
alumne agafat a l'atzar entre els que han acabat ESO. Si les
coses són així i una ordre o un decret ho nega, en lloc
d'adobar-ho, encara ho espenyarà més. Però això no vol dir
que aquests 25 anys no hagin servit de res, les mateixes fonts
demostren que sí (no costa gaire imaginar-nos quina seria ara la
situació de la nostra llengua si no fos present al sistema
escolar); però, en aquest sentit, no som al final del camí.
Generalitzar la certificació del nivell C de català a un col·lectiu
d'estudiants que majoritàriament no el tenen, a part d'invalidar-ne
la credibilitat, suposa una injústicia contra aquelles persones
que el posseeixen; no sols contra els qui l'han aconseguit
presentant-se a proves específiques, sinó també contra aquells
estudiants que realment han adquirit aquest nivell, perquè no
tendran manera de demostrar-ho. Difícilment la proposta d'UM pot
ser entesa com un incentiu a l'estudi del català entre els joves
perquè, en acabar ESO, rebran el certificat tant els qui tenen
el nivell com els qui no el tenen; des d'aquest punt de vista,
per què s'hi haurien d'esforçar els qui fins ara no ho han fet?
Si la proposta d'UM i del PP es du a terme inutilitzarà un
sistema de certificació de coneixements de català, que, com a mínim,
era molt millor que el que proposen, i introduirà un alt grau
d'injustícia i de dificultats pràctiques difícilment reconduïble.
Que a Catalunya ho facin, no vol dir que sigui bo. D'altra banda,
aquesta asimetria entre Catalunya i les Balears en la certificació
no crea cap greuge comparatiu als nostres alumnes, perquè a les
Balears no té validesa l'acreditació de coneixements de català
obtenguda a Catalunya per aquesta via.
Segurament té raó la senyora Munar quan diu que, si les coses
no són com ella les descriu, «ens ho hem de fer mirar». «On
s'ha vist mai, a quin país, que després de vint-i-cinc anys
d'iniciar un procés de normalització lingüística encara faci
falta 'la prova del nou' per donar-li la benedicció?» es demana
la senyora Munar. Però aquesta no és l'única pregunta possible.
Hi ha cap país on es dugui endavant un procés de normalització
en les mateixes condicions que les nostres? És particular per
moltes coses, la nostra normalització lingüística (NL). Deu
ser dels pocs llocs (si no és l'únic, juntament amb les altres
comunitats de l'estat i amb Irlanda) on aquests processos es fan
mantenint com a llengua oficial prioritària la llengua que
substitueix la pròpia. Hi ha cap país que hagi tirat endavant
un procés de NL amb uns canvis demogràfics tan grans com els de
Balears? Hi ha cap altre país dels que ella s'imagina en què la
llengua pròpia sigui tan poc present, per exemple, als quioscs o
als mitjans de comunicació? N'hi ha cap altre en què des del
govern es fomentin prejudicis sobre la llengua, que la degradin,
que en rebaixin la importància...? Hi ha cap país normal en què
els immigrants massivament no aprenguin la llengua territorial? O
que els ciutadans no puguin usar plenament la seva llengua en
relacionar-se, per exemple, amb l'administració? N'hi ha cap en
què no s'exigeixi que els funcionaris tenguin un nivell
suficient de la llengua pròpia del territori i, llavors, s'hagi
de recórrer a sobresous o a dies de vacances? Hi ha cap estat
democràtic on una comunitat lingüística que representa més
d'un 25% de la població no tengui reconeguda la seva llengua com
a oficial de l'estat? Hi ha cap país en què massivament els
membres que parlen la llengua pròpia la canviïn per parlar amb
desconeguts o amb persones que parlen altres llengües, encara
que els puguin entendre? Anomalies com aquestes expliquen per què,
després de 25 anys, una part important dels alumnes no té els
coneixements lingüístics amb què acaben en altres països. És
cert que fa 25 anys dels inicis de l'entrada del català a
l'escola, però ha tengut una presència insuficient durant molt
de temps, i encara ara en alguns llocs. La Llei de normalització
lingüística (1986) donava un termini de tres anys als
professors en exercici per obtenir avaluació positiva dels dos
primers cursos de reciclatge (Disposició addicional 7a). Han
passat 18 anys i això encara no s'ha aconseguit. Aquesta situació
no es resoldrà amb un decret que digui que tots els alumnes
tenen el nivell ideal, sinó que és necessari posar les
condicions perquè en realitat sigui així. I les institucions, i
les persones que les dirigeixen, hi tenen molta de
responsabilitat.
Per què a l'hora d'anunciar una decisió com aquesta, en lloc de
basar-se en criteris estrictament demagògics, no es comprova si
és adequada? Durant els cursos 99-00 i 00-01 es feren estudis
que donaren com a resultat el sistema d'equivalències ara
vigent; per què, si creuen que és hora de revisar-lo, no fan un
estudi semblant i prenen una decisió correcta a partir dels
resultats? Davant una situació que no és com voldríem la
solució no pot ser aclucar els ulls i imaginar-la-hi (o
descriure-la així en el BOIB). En aquestes circumstàncies, si
aclucam els ulls pegarem una caparrotada a la paret, com a mínim.
|
