"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 05/06/2004

La llengua, aquesta humitat tan lasciva

No hi ha dubte que la llengua ofereix moltes possibilitats. Sobretot a l'hora d'entrar en matèria. Qui no dubta que una bona ració de llengua amb tàperes és una forma bastant atàvica però de començar bé el dia. Fins i tot, ara que estan tant de moda els exotismes, segurament no hi desdiria davant les suculències d'un Ferran Adrià o d'un Arzak. O qui sap si els del restaurant Jokey haguessin conegut aquest plat, tal vegada l'haurien servit a les reials núpcies del dia de Santa Rita beneïda, o millor dit, passada per aigua. Tot hauria anat com una seda... qui sap quants d'orgasmes estomacals haurien competit amb els espasmes principescs. També, la llengua, l'òrgan carnós i humit, en aquest cas, també serveix per entrar en segon quines matèries. És l'adolescent recurs que encamina les fogositats primaverals vers altres turgències i perdona les turpituds d'unes mans inexpertes, i també és un recurs quotidià -com qui renova les promeses del baptisme, recordau allò de «renuncies a Satanàs? Sí, hi renuncii...»- per no passar directament del desig més primari a la grapejada sense miraments. I per què no dir-ho, és una bona via per desvetlar tardorals quimeres, d'aquelles que confiten l'existència. I també, la vida no són tot flors i violes, una serrada de dents, una preservació a ultrança de les pròpies humitats, sense mistificacions, és un indici preclar que no hi ha res a fer. Però, alerta, res no és garantia de res. Oferir llengua caritativament no és sinònim que s'avanci una passa més d'allò que el decòrum ens permet imaginar.

Dic tot això, perquè tot sentint els espots televisius de propaganda gratuïta electoral, els que m'han sortit a camí o s'han mesclat, com un ingredient més, amb la crema de carabassó o el conill amb ceba que m'ha sustentat, en parlen, de llengua. Tots volen que la nostra llengua sigui present a Europa, bé, tots no, n'hi ha uns que ja han mostrat d'una manera ben clara les seves intencions i han dit allò que «no es pot defensar Espanya a Europa si no es defensa primer la unitat de la pàtria». I això té una lectura molt clara i diàfana: la unitat de la pàtria és, per a ells, totalment incompatible amb el desenvolupament integral del que, amb les dents ben estretes -com un que no vol donar llengua- en diuen «comunidades históricas». Per tant, ells volen anar a Europa com qui anava a posar «picas en Flandes». I ja m'enteneu: amb les ales ben esteses d'una àguila imperial. Però per d'altres, tot i que sembla que la tenen molt falaguera, cosa que permetria augurar altres fogositats més pregones, tots sabem que els importa un Borrall -o s'escriu un Borrell?-. Ja ho sabem que tot no és altra cosa que una manera de dir, de voler entendre que es diu que sí, però en el fons tots sabem que és un bon no. Una qüestió d'estètica! Cosa aquesta, l'estètica, que n'haurem de menjar durant tota aquesta legislatura. Arribarem a ser uns experts en modals, serem estetes o psicoestetes, ens faran, o voldran fer creure, que amb ells i la seva metodologia del somriure feim el viatge sideral al país de les Meravelles. Però tots sabem que no anam enlloc, que és una màquina del temps trucada. Una il·lusió desdibuixada. Com allò de les seleccions d'aquesta setmana que ha servit per alimentar l'egolatria electoral d'uns, que tenen la facultat de veure, quan els interessa, l'ampolla buida i quan els interessa, l'ampolla és a punt de vessar. Que Santa Llucia els conservi la vista! I que Ramon Llull, la memòria del qual han vist manyuclar sense piular, els conservi aquesta embranzida d'apostolat redemptor.

De totes maneres, i ara parlant d'una cosa molt més seriosa. El panorama nostrat, el de més a prop, aquest amb el qual hem de viure i qui sap si morir -com mínimament va dir J. M Llompart- és força preocupant. Segons quins siguin els resultats de diumenge vinent, segons quins siguin els percentatges, i la cosa afegida a la participació de la Diada per la Llengua de dissabte passat, pot provocar que des del Consolar de la Mar exhaureixin -per a mascles i femelles, no és una qüestió sexista- les Tena Lady. La incontinència serà total. No caldran decrets, ni rodrigades, ni que en Caules surti del botador... No sé si ens convendria fer un exercici de responsabilitat històrica. Com a mínim un en la vida. O seria demanar massa?






      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: