El PSM opina. 06/06/2004

Saber escoltar, profitosa disciplina

Potser va ser una de les disciplines que em varen ser de més difícil aprenença, de jovençà ja garrudet: aprendre a escoltar. Fins que em vaig convèncer, l'evidència era aclaparadora: com més escoltava, més coses aprenia i més amics conreava. Perquè és agraïda en escreix aquesta disciplina tan oblidada. Almanco per a mi, que normalment era (i som qualque pic, encara) un xerrador compulsiu, sovint fins i tot irrespectuós; el descobriment que a tothom li agrada que l'escoltin amb atenció, sigui real o fingida, va ser veure la llum de Sant Pau, posar oli al llum, despertar a un món diferent. No és la panacea que cura de tot mal, però ajuda molt. Fins i tot quan algú diu doiots, cal escoltar-lo: el coneixereu millor i així quan es torni a atracar, justament tendreu qualque feina urgentíssima per a fer, i: perdona, però ja ho veus, un altre dia... De tota manera, ja dic, quan trobes un exemplar humà de bona categoria, és molt gratificant, cosa que em passà l'altre dia. Feia molt temps que tenia ganes de conèixer al senyor X. Feia anys que seguia els seus articles a un diari, alguna tertúlia radiofònica i també televisiva, i sempre m'havia de treure el capell davant la seva clarividència, la lucidesa, la saviesa que traspuaven els seus arguments, gairebé sempre incontestables, tothora ben mesurats, amb aquell punt de plenitud de justesa de tan difícil aprenentatge. El personatge és un home que ja ha esclovellat més de vuitanta anys, però ningú no ho diria, alt, esvelt, i sempre amb un punt d'apòcrifa altivesa al posat. Mitjançant el salconduit d'un amic mutu, i prèvia cita, (m'agradaria conèixer-lo havia confessat a l'amic; mirarem mem, m'havia contestat). I un horabaixa assolellat de principis de maig ens plantàrem a ca seva, un casal enorme a un barri de molt de luxe de Ciutat. Efectivament, la gentilesa que jo li suposava, hi era ben present, corregida i augmentada, potser. Parlàrem de tot i molt i jo vaig exercir sols d'escoltador. Únicament quan la conversa va derivar cap a temes teològics vaig haver de dir la meva tanmateix, que era exactament la seva també, mirin per on: com a científic vell, digué ell, sé que tot el nostre cos i allò que, els ingenus humils de cor per a segons què, diuen ànima, tot, tot plegat, és producte de reaccions químiques en cadena, ben coordinades, això sí, però res més. I quan aquests circuits neuronals es trenquen, el subproducte de tot plegat és el que deim la mort, i el procés irreversible de la nostra transformació en matèria orgànica i res més. Aquells que es vulguin enganar amb déus o esperits diversos, cels i inferns, que ho facin si això els ajuda a transitar per aquest món... A mi no em vénguin amb històries, confessà. I, amb una cosa i l'altra, passaren quasi tres hores com un alè. Fins al punt que vaig haver de dir que me n'havia d'anar, doncs, com que era insulinodependent, era arribada l'hora d'injectar-me amb relativa premura. Veu?, em va dir: una altra cosa que hem d'agrair als capellans dels nassos, a l'autoritat eclesiàstica amb una paraula: no deixen utilitzar cèl·lules mare en medicina, quan està ben demostrat científicament que, empeltades al pàncrees, solucionarien el problema dels diabètics del món sencer i per a sempre més. Coses del fanatisme, afegí mentre ens acomiadàvem. De tornada a ca nostra, les seves paraules rebotaren encara moltes hores dins el dipòsit de l'oratge de la imaginació, l'arxiu de les idees, el melic del seny.