Els amos d'Espanya
És per demés, res no canvia, ans el contrari, sovint tenc la
sensació que, si ho fa, és per a pitjor, quins nassos. Aquesta
darrera setmana s'han donat dos esdeveniments que, al meu
entendre, han palesat una vegada més l'altivesa, l'insult a la
justÃcia (alerta, no he dit: legalitat) que enarbora el
nacionalisme espanyol, centralista i excloent, cada vegada que en
té ocasió. El primer va ser quan el parlamentari català per
Esquerra Republicana, el senyor Joan Tardà , al mateix Congrés
dels Diputats, quan dirigia una pregunta al Ministre de
l'Interior, don José A. Alonso, ho va fer en llengua catalana.
D'immediat va ser tallat en sec pel President de la Mesa, el
senyor Manuel MarÃn, amb les següents paraules lapidà ries: «Senyor
diputat, a Roma fes com fan els romans». Sense adonar-se'n que,
en aquell precÃs moment acabava de desparar amb la bala dels
mots amb la significança pudenta: a qui no li agradi, carretera
i manta! Les espases llargues, alçades aquest pic per un
militant d'un partit socialista i obrer. Amb el fà cil que hauria
estat quedar com un marquès de quan els marquesos sabien quedar
bé, i dir: miri, com que encara no tenim sistema de traducció
simultà nia i aquà dins hi ha molt personal que no entén la
benvolguda llengua catalana, senyor diputat, faci el favor
d'utilitzar la llengua castellana, que a la fi l'entenem tots;
allò altre amb el temps ho arreglarem. Però no, que són molt
fatxendes ells, els mesetaris, tant els «pata negra» com els
sols ben ensinistrats, tant els PP com els PSOE. Però, què hi
hem de fer? És el que hi ha, de moment i mentre no els hà gim
hagut de demostrar el contrari. L'altra ocasió que dos
espanyolistes rabiosament ensafranats mostraren el llautó a raig
i roll, va ser al debat televisat per un canal privat de televisió:
el Mayor Oreja i el Borrell. El Mayor, si no digué cent vegades
el nom d'Espanya, varen ser poques. És més encara: no ho deia
només: li esclatava a aquella boca seva sense llavis. I el
Borrell, també, no creguéssiu, que els socialistes no queden
gens ni mica darrere, quan es tracta de bravejar d'espanyols-castellans
i els altres «que les den».
I si no, passau revista al condecorat-descondecorat Bono, quins
dallonces!, uf, vaja fitxatge, aquest. Impagable. Volia arribar a
repetir una vegada més: és com si volguessin ser «guapos» a
la força, cony! El que avui resulta ser l'Estat Espanyol, en
veritat és la conseqüència de tot un còctel d'herències,
tractats, guerres, imposicions històriques, que hauran migpartit
pobles i nacions segons conveniències puntuals, però sols ho
han pogut fer dels territoris, de la gent, no. L'avior és molt
caparruda. Xapar un poble, migpartir nissagues, gent amb els
mateixos costums, llengua, cultura, història, és talment com
construir un hotel dins el llit d'un xaragall: tard o d'hora, el
temps no importa, poden passar cinquanta anys de bonança, però
finalment vendrà la torrentada que tornarà les coses a son
centre. Devers la costa del llevant mallorquà en saben una bona
escapció, d'això que acab de dir. Malauradament, perquè hi morÃ
gent i això sempre resulta massa dolorós i irremeiable. I també
hi ha allò altre que té perfum de veritat, i fa estona que ningú
no diu, o si ho fan és amb el barram ben estret, com els inquers:
l'Estat de les Autonomies, o és la primera passa cap a una República
Federal, o resulta que no és gairebé res. És el meu parer. Au,
ja ho he dit.
|