"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 09/06/2004

Els amos d'Espanya

És per demés, res no canvia, ans el contrari, sovint tenc la sensació que, si ho fa, és per a pitjor, quins nassos. Aquesta darrera setmana s'han donat dos esdeveniments que, al meu entendre, han palesat una vegada més l'altivesa, l'insult a la justícia (alerta, no he dit: legalitat) que enarbora el nacionalisme espanyol, centralista i excloent, cada vegada que en té ocasió. El primer va ser quan el parlamentari català per Esquerra Republicana, el senyor Joan Tardà, al mateix Congrés dels Diputats, quan dirigia una pregunta al Ministre de l'Interior, don José A. Alonso, ho va fer en llengua catalana. D'immediat va ser tallat en sec pel President de la Mesa, el senyor Manuel Marín, amb les següents paraules lapidàries: «Senyor diputat, a Roma fes com fan els romans». Sense adonar-se'n que, en aquell precís moment acabava de desparar amb la bala dels mots amb la significança pudenta: a qui no li agradi, carretera i manta! Les espases llargues, alçades aquest pic per un militant d'un partit socialista i obrer. Amb el fàcil que hauria estat quedar com un marquès de quan els marquesos sabien quedar bé, i dir: miri, com que encara no tenim sistema de traducció simultània i aquí dins hi ha molt personal que no entén la benvolguda llengua catalana, senyor diputat, faci el favor d'utilitzar la llengua castellana, que a la fi l'entenem tots; allò altre amb el temps ho arreglarem. Però no, que són molt fatxendes ells, els mesetaris, tant els «pata negra» com els sols ben ensinistrats, tant els PP com els PSOE. Però, què hi hem de fer? És el que hi ha, de moment i mentre no els hàgim hagut de demostrar el contrari. L'altra ocasió que dos espanyolistes rabiosament ensafranats mostraren el llautó a raig i roll, va ser al debat televisat per un canal privat de televisió: el Mayor Oreja i el Borrell. El Mayor, si no digué cent vegades el nom d'Espanya, varen ser poques. És més encara: no ho deia només: li esclatava a aquella boca seva sense llavis. I el Borrell, també, no creguéssiu, que els socialistes no queden gens ni mica darrere, quan es tracta de bravejar d'espanyols-castellans i els altres «que les den».

I si no, passau revista al condecorat-descondecorat Bono, quins dallonces!, uf, vaja fitxatge, aquest. Impagable. Volia arribar a repetir una vegada més: és com si volguessin ser «guapos» a la força, cony! El que avui resulta ser l'Estat Espanyol, en veritat és la conseqüència de tot un còctel d'herències, tractats, guerres, imposicions històriques, que hauran migpartit pobles i nacions segons conveniències puntuals, però sols ho han pogut fer dels territoris, de la gent, no. L'avior és molt caparruda. Xapar un poble, migpartir nissagues, gent amb els mateixos costums, llengua, cultura, història, és talment com construir un hotel dins el llit d'un xaragall: tard o d'hora, el temps no importa, poden passar cinquanta anys de bonança, però finalment vendrà la torrentada que tornarà les coses a son centre. Devers la costa del llevant mallorquí en saben una bona escapció, d'això que acab de dir. Malauradament, perquè hi morí gent i això sempre resulta massa dolorós i irremeiable. I també hi ha allò altre que té perfum de veritat, i fa estona que ningú no diu, o si ho fan és amb el barram ben estret, com els inquers: l'Estat de les Autonomies, o és la primera passa cap a una República Federal, o resulta que no és gairebé res. És el meu parer. Au, ja ho he dit.






      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: