El PSM opina. 16/06/2004

El tabac i jo

Ara mateix, migdiada del dijous 10 de juny 2004, fa exactament denou mesos, un dia i catorze hores que he deixat anar el tabac. Encara tenc fumera. Molta. Ha resultat molt dur deixar-ho. És mal de fer després d'haver estat un fumador sever durant quaranta-cinc anys; la veritat només és una: fumava des dels quinze o setze anys una mitjana de dos paquets diaris. Tabac negre. Record, Ducados, Ducados Internacional, dos paquetons, i si la vetlada era una mica llarga, festes estiuenques, assemblees diverses, ben a prop de tres. No hi sobrava gaire. I ara en tenc com una mica de mala consciència, de tot plegat, mirin. Estan molt mal vists, els fumadors. Dimonitzats. Putejats. Ho parlava l'altra vesprada amb en Miquel Tugores, el P.T. «Tuggi» de quan els grisos, en Carlos de Meer i la miserable companya, l'estimat pollencí que va haver d'emigrar a Madrid per mor que la humitat de Mallorca li espessia l'alenada, i regenta allà, ja fa un bon grapat d'anys, una galeria d'art al carrer de San Lorenzo número 15 (publicitat gratuïta, Miquel; de res). Ell va utilitzar una expressió que em va quedar segellada al viu de la memòria: és una llàstima la manera de malgastar, dilapidar la salut en què s'encaboten els fumadors. Així mateix, li vaig continuar argumentant el de sempre, que em repetesc més que els orapronobis de la lletania, jo: que a la meva adolescència, si pel carrer Major de la Vila, a l'hora del passeig dels diumenges horabaixa, no encenies una cigarreta i l'ostentaves, l'exhibies, ben segur que la teva masculinitat quedava en tela de judici per a sempre més. «Feia homo» fumar tabac. Després uns, com jo, sense anar més enfora, hi quedàrem seriosament enganxats i d'altres no tant. Això són «planetes», que diria la meva padrina Margalida, si fos viva, estimadeta. Els darrers temps jo tossia molt, els matins sobretot, i un parell de vegades m'havia plantejat deixar-ho, i vaig fracassar abruptament en l'intent. Estava una temporada fumant una mica menys, però quan hi havia una jornada amb més nervis del normal pel que fóra, venga, ja tornàvem a ser als dos paquets. I allò dels «baixos en quitrà i nicotina» és un enganafaristols: com que t'assacia manco, fumes més i queda compensat. Per damunt tot he d'arribar a dir que: he passat molt de gust de fumar, tant cigarretes, com pipa, com qualque havà. Com també he de saber reconèixer que és perjudicial per a la salut, a la vegada que representa una loteria molt concreta i demostrada, en la qual el primer premi és el càncer. Ni més ni pus. Vaig aprofitar un molt greu ensurt de salut, i ja que havia estat ingressat una vintena llarga de dies a Son Llàtzer, quan en sortí vaig decidir que començava una nova etapa de la meva existència. No podia menjar sal, ni sucre, ni beure les meves estimades cervesones fresques, idò també deixaria el tabac de banda. Passar pena per tres o quatre mancances, o passar-ne per cinc, què té més! I fins ara mateix: denou mesos, un dia i catorze hores d'abstinència. No, ara ja són quinze, les hores. Només tenc por de tenir una exagerada pujada de salut, a hores d'ara. Bé, no, verbes a part: és molt maco respirar així com toca, recuperar el gust i l'olfacte perduts, i no estar esclavitzats a cap dependència. Llevat de la insulina, en el meu cas, que sempre hi ha d'haver un emperò, punyemes...! �