No afluixis, Llorenç!
I tu tampoc! Ell rebatia el clau sempre, en els adéus. Mai
quedava darrere. MĂ©s viu que la flor d'un llamp era, l'algaidĂ.
Ai! M'havia proposat llevar ferro, escriure un comiat sincer,
sentit però aixà mateix dolç, sense dramatitzar, fora carregar
tintes, diferent, pel meu amic Llorenç Móra, més que res perquè
sabia que seria allò més del seu gust. Per trobar-me ara mateix
com ja sabia que ho faria: abocat a carrerĂł que no passa, la
gorja crica i el pit estret, full en blanc i llapis en rest, veig
que, com tantes vegades en la meva vida, uns comptes fa l'ase i
uns altres el cor traginer. Resulta que tant ell com jo hem
tengut sempre les vĂ lvules de la pressiĂł emocional regulades
molt fines, sensibles en escreix. I després passa el que passa.
Potser m'he entossudit amb una escarada massa difĂcil pels meus
desmanyotats, personals enteniments. I la desventurada circumstĂ ncia.
La mort és la més gran desgrà cia, diguin el que diguin. Jo
tambĂ©, com ell, resulta que som de cor fluixenc, enamoradĂs,
blanc segur d'inquietuds, torbaments venturers. Perquè, anem a
veure, el glosador nostrat, el poeta sense excusa, com jo el vaig
anomenar un dia i els ulls li espirejaren de valent, té
testicles l'assumpte: una cosa Ă©s anar-se'n i una altra molt
diferent: abandonar-nos. I ara qui em farĂ somriure amb dosi de
malĂcia els matins, a l'hora del cafè amb llet i la torrada? En
MĂłra semblava d'aquells homes que no s'havien de morir mai. El
trobaves a tots els actes culturals que exhalaven risc,
autenticitat, justĂcia, compromĂs, testimoni. Als altres, als
de parfalans i sanefes no, ho tenia clarĂssim, l'home. Per fer
comèdia hi ha escenaris. El fet del viure, ell i jo i uns pocs més,
hem sabut sempre que Ă©s una altra cosa del que s'observa sovint
pels tabernacles lleugerĂssims, fantasmagòrics, del fer-se
amunt com els caragols: llepant-llepant. És anar clars i nets de
consciència, fer l'espès quan s'ha de fer, plà nyer-te poc quan
toca, regalar-te sempre... Esser molt amic dels amics i els
altres que vagin molt vius, orella dreta. Tenir clar que ser un
home de profit no és gens ni mica sinònim d'aprofitar-se...
CompartĂem amistat, idees i barber, que no Ă©s cosa poca.
El darrer pic que ens vérem va ser precisament al seu poble
d'Algaida, a l'homenatge que retérem a Pere Capellà , fa uns
mesos. Un matà sencer gaudint de la seva presència, l'agilitat
mental, la paraula fĂ cil: la difĂcil facilitat. I sĂ, com ha
dit Llorenç Capellà , jo també li vaig notar l'alè feixuc, però
no ho vaig aixecar del terra. De vegades sols veiem allò que
volem veure. Record que en Ponç Pons, el poeta menorquĂ, badava
uns ulls com a platets de cafè davant el descobriment d'un home
de l'envergadura, eslora i mà nega, com en Llorenç Antich. Fins
i tot, mĂ a mĂ , improvisaren ells dos unes gloses ben
agradoses, d'immillorable voluntat vull dir, que la meva memòria,
pèrfidament traïdora aquests darrers temps, no em permet
reproduir aquĂ i ara.
Conhortar-nos els seus amics sabent que ha emprès el més gran
viatge sense sofrir... Ah, i si Sant Pere, amb tants anys de glòria
i panxa calenta ha deixat de ser d'esquerres, ho tendrĂ mal
enteulat, aquest pic. No afluixis, Llorenç!
ť
|