|
No hi ha crèdit per als vençuts
És ben curiosa la predisposició atàvica del poder a
pervertir el llenguatge, utilitzar-lo a favor seu, cercar-li
l'indret convenient a les seves malifetes, les mangarrufes històriques.
D'antuvi que ho ha sabut fer, això de fer créixer l'arbre dels
mots cap a l'ombra que li és millor. I si això no basta, mentir
descaradament. Però aquest fet, la mentida convenient, la
comesa, la tasca venuda com a utopia, ja és un altre article.
Avui sols volia parlar per escrit dels «presos» de Guantánamo,
per exemple; als segrestats els anomenen «presos», com cal a
les seves primmirades consciències de tafurs legalistes. De
batejar els resistents de l'Iraq com a: «rebels», «insurgents»,
«terroristes». A les forces d'ocupació dir-les «exèrcit
d'alliberació». Als assassins ocupadors, bombardejadors,
invasors, dir-los herois. Els altres, els fotuts i banyuts, els
massacrats, les famílies esmotxades, les cases en runes, els
fills, els germans enterrats: penya de fills de puta. Això ja ho
va fer Hitler el segon quart del segle passat. I Franco també en
va ser un artista, recordem-ho. I, més enrere encara, ben
clarament per a mi, «lo Alt Rei en Jacme el Conqueridor», quan
vengué a «alliberar» aquestes terres dels nadius, àrabs,
jueus, els que feia segles alenaven aquests aires com a propis,
com a seus per treballar el conró en pau vull dir, menjar i
beure. Va matar els que va poder, esclavitzà la resta que no ho
pogué donar a les cames. Tot i que havia d'eixamplar l'hortet
del seu reialme, que li venia petit el que tenia, l'home, terres
uberoses de fruites i mel, aquestes. Guanyà la guerra i des de
llavores és l'heroi festejat, recordat, honorat, reverenciat.
Saddam Hussein envaí Kuwait per similars motivacions: eixamplar
les seves arques amb els deserts d'arena blanca amb el subsòl
farcit d'or negre del veïnat. L'il·lús no comptava amb el cosí
de gringosol (o si hi comptava s'errà, evidentment) i va fer els
ous en terra i escampats, com les ànneres. Perdé la guerra però
el deixaren viure, encara un poc més. Quan s'adonaren que seguia
enrocat i no els donava preu preferencial pel petroli, el
volgueren rematar. Qualsevol excusa va ser bona. Ara és aquell
malanat fill de set pares, que li encolomen totes les barbaritats
que ha comès i li regalen els drets d'autor d'unes quantes més
de propina, que fan com que jutjar-lo, i la seva vida està més
devaluada que els supositoris, posem per cas. Els guanyadors
escriuen la història, fan escriure els mots que els afalaguin,
inventen, versionen de conveniència els fets. I mirau si és
veritat el que us acab de dir, que al tom de la història del meu
Sineu corresponent al segle XVI, publicat l'any 1996 baix del
patrocini de l'ajuntament de la vila i la comissió de Cultura
del Consell Insular de Mallorca, i de l'autoria de: Bartomeu
Mulet i Ramis, Ramon Rosselló i Vaquer i Josep M. Salom i
Sancho, referint-se a l'episodi de la revolta dels menestrals i
pagesos anomenada de Les Germanies, a la pàgina 397 podem llegir:
«Els (sineuers) avalotats eren tants que arribaren a arreplegar
fins a tres quartes parts dels veïns i més foren els porucs que
els valents que defensaven el rei. La gent sortia al portal quan
sentí l'avalot que duia més fums que un tren i tots cridaven
com a condemnats. Els carrers anaven de gom en gom; feia por
aquella xusma». Aclariment: no són reproducció de cap
historiador contemporani als fets: és un actual paràgraf
d'autor. Autors, en aquest cas. Fa cinc-cents anys i per segons
qui encara els agermanats són xusma i subjectes de burles i
afrontes. Clar: com que perderen la guerra...!
|
