"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 21/10/2004

L'√ļs social de la Llengua Catalana

Conscient de la seva responsabilitat en all√≤ que afecta la normativa i la normalitzaci√≥ de la llengua catalana, l'Institut d'Estudis Catalans ha cregut oport√ļ fer p√ļbliques algunes consideracions que ajudin a ponderar adequadament la situaci√≥ de la nostra llengua pel que fa al seu √ļs social, a identificar els problemes amb qu√® s'enfronta i a esperonar l'estudi i l'execuci√≥ de les solucions m√©s adients.

1. Un balan√ß de l'√ļs del catal√† durant el segle XX

1.1.
Un segle de trasbalsos

La nostra societat i la seva llengua s'han vist afectades per les grans transformacions que han sacsejat totes les societats del nostre entorn, com ara la urbanitzaci√≥ i els grans despla√ßaments de poblaci√≥, la industrialitzaci√≥, el desenvolupament cient√≠fic i tecnol√≤gic, la terciaritzaci√≥, l'auge del turisme, l'aparici√≥ de nous mitjans de comunicaci√≥, l'escolaritzaci√≥ i l'alfabetitzaci√≥ generalitzades, l'increment exponencial de la mobilitat, l'aparici√≥ de la societat de consum, el desenvolupament progressiu de l'Estat de benestar, la modificaci√≥ de l'estructura familiar i dels rols socials de dones i homes, infants, adults i gent gran, i la nova immigraci√≥. Totes aquestes transformacions han generat, arreu del m√≥n occidental, canvis ling√ľ√≠stics de grans dimensions: una part del patrimoni ling√ľ√≠stic m√©s lligat al m√≥n rural tradicional ha reculat, probablement d'una manera irreversible, i, alhora, hom ha vist apar√®ixer noves varietats i maneres de comunicar lligades als contextos socials i interactius, com ara nous etnolectes o registres propis dels mitjans de comunicaci√≥.

L'evoluci√≥ ling√ľ√≠stica √©s consubstancial amb qualsevol idioma, per m√©s que sovint els seus protagonistes la percebin negativament. L'abast i la direcci√≥ de les transformacions experimentades en el si de la comunitat catalan√≤fona s'expliquen en bona part en el marc de les pol√≠tiques desenvolupades pels diferents estats en qu√® aquesta es reparteix. Unes pol√≠tiques que, amb comptad√≠ssimes excepcions, han perseguit obertament fer desapar√®ixer el catal√† i substituir-lo per les diferents lleng√ľes estatals hegem√≤niques. Aquestes pol√≠tiques han estat desenvolupades -sovint- en contextos de manca de democr√†cia i de canvi demogr√†fic, factors que han privat els catalanoparlants d'exercir plenament els drets ling√ľ√≠stics i d'oposar-se d'una manera efectiva a les pressions constants dels diferents poders estatals. Aquestes pol√≠tiques venien de temps enrere, per√≤ √©s a partir del segle XIX i sobretot del XX que s'han pogut servir de les eines m√©s eficaces per a assolir els seus objectius -com ara uns aparells estatals desenvolupats, l'escolaritzaci√≥, el control dels mitjans de comunicaci√≥ o la intervenci√≥ en la vida econ√≤mica; unes eines emprades amb profusi√≥ a l'Estat espanyol durant el llarg per√≠ode d'intent de genocidi cultural i ling√ľ√≠stic provocat pel r√®gim dictatorial franquista entre 1936 i 1975.

Totes aquestes pol√≠tiques han assestat uns cops dur√≠ssims a la llengua catalana: han condicionat enormement el desenvolupament del catal√† com a llengua de cultura i hi han impedit l'acc√©s normal de la poblaci√≥; han provocat la interrupci√≥ de la transmissi√≥ intergeneracional del catal√† a diversos indrets de l'√†rea ling√ľ√≠stica; han dificultat la incorporaci√≥ dels nouvinguts a la llengua i la cultura pr√≤pies del pa√≠s. Tot plegat ha emp√®s el catal√† a un estat summament greu. Aix√≠, a causa de les pol√≠tiques esmentades, la comunitat ling√ľ√≠stica catalana ha passat durant el segle XX a un estadi en qu√® hom pot t√©mer seriosament per la seva sostenibilitat futura, i aix√≤ precisament durant el segle en qu√® l'extensi√≥ dels sistemes democr√†tics i plurals ha perm√®s la plena emerg√®ncia a la normalitat de tantes comunitats ling√ľ√≠stiques europees hist√≤ricament subordinades, com ara els flamencs, els finesos, els eslovens, els estonians, els lituans, els letons i els macedonis, entre d'altres.

1.2.
Els esforços pel redreçament

Tot al llarg del segle XX s'han desenvolupat tamb√© nombroses per√≤ discont√≠nues iniciatives per a assegurar el redre√ßament del catal√†. L'IEC mateix √©s un testimoni de primer ordre d'aquesta voluntat de superviv√®ncia. √Čs, per√≤, un fet innegable que les iniciatives de m√©s abast temporal i m√©s repercussi√≥ en el cos social nom√©s han estat possibles durant els dos darrers decennis.

Per b√© que repartits d'una manera desigual en l'√†mbit ling√ľ√≠stic, els assoliments d'aquest darrer quart de segle s√≥n remarcables, fins al punt que fan del catal√† un cas particular, sovint esmentat amb admiraci√≥ en el marc de les lleng√ľes minoritzades d'Europa. En pocs lustres, el catal√† ha passat de la condici√≥ de llengua bandejada a la de llengua oficial, tot i que no d'una manera exclusiva, a la major part del territori, i les restriccions que hi havia per a aprendre'l en l'√†mbit escolar s'han vist clarament redu√Įdes. No hi ha gaires impediments legals perqu√® sigui la llengua d'√ļs habitual. El catal√† √©s emprat √†mpliament en bona part de les administracions i en els sistemes d'ensenyament -encara que amb grav√≠ssimes mancances- i en una proporci√≥ no gens negligible s'empra en els mitjans de comunicaci√≥ i en el m√≥n de la creaci√≥ i de les ind√ļstries culturals, encara que molt per dessota del que correspondria. A Andorra, fins i tot, √©s l'√ļnica llengua oficial del pa√≠s, malgrat la situaci√≥ gens puixant en qu√® hi viu. Molt minsa n'√©s la pres√®ncia en el m√≥n socioecon√≤mic, de la just√≠cia, del pensament, de la recerca, de la publicitat i del lleure. Les noves tend√®ncies ideol√≤giques, la mundialitzaci√≥ i els aven√ßos del que hom anomena "pensament √ļnic" han provocat un perillos√≠ssim descens del sentiment identitari, especialment en comunitats nacionals on hi ha conflicte amb la pol√≠tica de grups hegem√≤nics de llengua diferent; fins al punt que s'escampa de manera alarmant una concepci√≥ indiscriminadament negativa del nacionalisme, que √©s identificat amb la falta de solidaritat, el provincianisme tancat, l'involucionisme i, fins i tot, el fonamentalisme i el terrorisme.

Sovint, en sectors de les generacions m√©s joves es perd la consci√®ncia del valor referencial i simb√≤lic de la llengua catalana; aix√≤ fa que aquests sectors esdevinguin indiferents a la llengua i la cultura catalanes i que les subordinin a les lleng√ľes majoritzades entre nosaltres, l'espanyol, el franc√®s, i l'itali√† segons el territori, i l'angl√®s. D'altra banda, la cultura dominant s'expressa gaireb√© sempre en una llengua que no √©s la nostra i que penetra a trav√©s de l'aparell medi√†tic dins el m√≥n dels joves.

2. Les insuficiències i els reptes

2.1.
Una llengua encara en segon pla

La llengua catalana continua trobant-se en una situaci√≥ d'inferioritat en el seu propi espai comunicatiu i pateix limitacions molt serioses en el camp de la producci√≥, la distribuci√≥ i el consum culturals, i competeix en inferioritat de condicions amb productes en altres lleng√ľes.

El catal√† continua pr√†cticament relegat en bona part del m√≥n socioecon√≤mic i en el de la just√≠cia. Resten encara grans col¬∑lectius que ignoren la llengua del pa√≠s, ja sigui en termes generals, ja sigui pel que fa a compet√®ncies espec√≠fiques, com la lectura i l'escriptura. En resum, el catal√† √©s, encara avui, una llengua minoritzada en la seva pr√≤pia √†rea ling√ľ√≠stica. Cal remarcar que, tot i ser llengua cooficial i pr√≤pia en la major part dels seus territoris, hom hi pot viure sense cap problema prescindint-ne del tot.

2.2.
Una oficialitat condicional

Per tal de comprendre la din√†mica que governa l'√ļs del catal√† cal, primer de tot, plantejar quin √©s el marc que determina les possibilitats efectives d'aquest √ļs. Aix√≠, no es pot oblidar que encara avui no s'ha assolit l'oficialitat de la llengua ni a la Franja, ni a la regi√≥ del Carxe ni a la Catalunya del Nord. De fet, en aquesta darrera √†rea, la llengua pr√≤pia ni tan sols disposa de la minsa protecci√≥ atorgada per la Carta Europea de les Lleng√ľes Regionals o Minorit√†ries, fins al punt que hom no hi t√© reconegut ni el dret de servir-se de l'antrop√≤nim propi en catal√†!

Pel que fa a la resta dels territoris -el Principat de Catalunya, el Pa√≠s Valenci√† i les Illes (Andorra √©s un cas a part)-, els diferents r√®gims d'oficialitat aconseguits continuen massa lluny de garantir la plenitud de drets a l'hora de fer servir el catal√†; tant a l'hora de realitzar accions quotidianes -com ara demanar una informaci√≥ telef√≤nica, adquirir un producte en una gran superf√≠cie o fer una consumici√≥ en un local p√ļblic- com a l'hora de dur-ne a terme de m√©s transcendents -com ara seguir estudis universitaris, casar-se, divorciar-se o rec√≥rrer a l'Administraci√≥ de just√≠cia-, l'oficialitat del catal√† √©s, en la pr√†ctica, una oficialitat condicional, si no buida, subjecta a la bona voluntat de l'empresa, de l'Administraci√≥ o del funcionari corresponent. Encara avui, voler viure en catal√† al territori hist√≤ric d'aquest idioma topa amb una infinitat d'obstacles derivats de la primacia conferida a les lleng√ľes hegem√≤niques dels estats respectius; uns obstacles que sovint converteixen de facto en paper mullat la noci√≥ mateixa d'oficialitat atorgada al catal√†.

2.3.
Les polítiques contra la igualtat

Les diferents polítiques estatals continuen posant el català en una aclaparadora inferioritat de condicions en el seu propi territori.

A l'Estat espanyol, en comptes d'avan√ßar cap a plantejaments favorables al pluriling√ľisme igualitari, els poders centrals han decidit fins ara aprofundir d'una manera sistem√†tica en els aspectes m√©s desigualitaris dels mateixos textos constitucionals. Molt especialment, s'ha maldat per consolidar la difer√®ncia entre dues menes de ciutadans: d'una banda, els castellanoparlants, als quals es reconeix el dret al monoling√ľisme; d'una altra, tota la resta, als quals s'imposa el deure de con√®ixer una segona llengua -la de l'Estat espanyol. A l'Estat franc√®s i a l'itali√† la situaci√≥ √©s encara m√©s greu. La pol√≠tica ling√ľ√≠stica del Govern espanyol, en una complexa combinaci√≥ d'actuacions i abs√®ncia d'actuaci√≥ molt lligada a la conjuntura partidista, ha cercat d'afermar aquesta distinci√≥ tot refor√ßant la supremacia del castell√† a costa de les altres lleng√ľes. De fet, una vegada i una altra constatem que les demandes de "biling√ľisme" es tradueixen en una combinaci√≥ d'obligatorietat i supremacia per al castell√† al costat de l'optativitat i la marginalitat per a la resta de les lleng√ľes.

Si la major responsabilitat d'aquesta situaci√≥ √©s dels governs dels estats centralistes, per la seva banda els governs auton√≤mics i els regionals no han mostrat ni mostren, en general, una actitud gaire decidida en pro de la defensa i l'extensi√≥ del coneixement i, sobretot, de l'√ļs social de la llengua catalana. En el cas de Catalunya, fins ara ni tan sols ha estat possible que fos plenament aplicada la Llei de pol√≠tica ling√ľ√≠stica del 1998, perqu√® els responsables pol√≠tics, en nom d'una conviv√®ncia pac√≠fica, s'han inhibit de fer-la complir escrupolosament; el Govern de la Generalitat de Catalunya ha preferit descarregar els seus propis deures en els ciutadans i en el Govern de Madrid. Pitjor √©s encara la situaci√≥ en els altres territoris dels estats espanyol, franc√®s i itali√†.

2.4.
Els corrents contra la diversitat ling√ľ√≠stica

El desplegament de les pol√≠tiques estatals nom√©s s'ha pogut produir a causa de l'afermament en els discursos p√ļblics d'ideologies que justifiquen la imposici√≥ de les lleng√ľes estatals fora de llur territori hist√≤ric, amb el conseg√ľent arraconament de les altres lleng√ľes. A Fran√ßa, els discursos jacobins francoc√®ntrics impregnen tota reflexi√≥ sobre la diversitat. En el cas espanyol, predominen les veus que destaquen la manca d'inter√®s per les "altres" lleng√ľes i cultures. Hom constata, a m√©s, l'extensi√≥ dels discursos que minimitzen l'abast de les pol√≠tiques estatals adverses.

En un context com aquest, el neguit per l'estatus i l'esdevenidor del que √©s patrimoni ling√ľ√≠stic com√ļ no sembla que sigui prou compartit m√©s enll√† del nostre territori, i encara aqu√≠ ho √©s d'una manera insuficient. Malauradament, ni Espanya ni Fran√ßa ni It√†lia no semblen haver desenvolupat la m√©s m√≠nima lleialtat envers les preocupacions ling√ľ√≠stiques de llurs ciutadans catalan√≤fons. Com es pot explicar altrament, primer la tebior i, despr√©s, la sol¬∑licitud enverinada d'oficialitat del catal√† a les institucions europees? Com es pot justificar, si no √©s pel menyspreu, que s'arribi a argumentar que cal suprimir les denominacions en altres lleng√ľes d'una empresa p√ļblica com Correos per tal que aquesta empresa guanyi en imatge corporativa? Com s'expliquen, si no √©s per la voluntat de minorar la nostra llengua, els reiterats intents de fragmentar-la, afavorint el secessionisme ling√ľ√≠stic? Els exemples d'aquest allunyament s√≥n quotidians i innombrables, i no cal fer-ne ara un memorial. Tanmateix, √©s preocupant que persisteixi aquest marc de nul¬∑la lleialtat, o fins i tot d'hostilitat oberta, envers les altres lleng√ľes de l'Estat, per tal com repercuteix en contra de les pol√≠tiques necess√†ries per a la superviv√®ncia i l'√ļs del catal√† en la vida quotidiana.

3.
L'habituació al canvi de llengua, una amenaça per a la supervivència

Els discursos complaents, les limitacions imposades per l'oficialitat condicional, la for√ßa de les pol√≠tiques obertes o encobertes per a afavorir les lleng√ľes estatals, acaben provocant l'erosi√≥ del lloc del catal√† en la nostra societat. Posats constantment en la necessitat de triar entre una llengua suposadament salvada per√≤ sistem√†ticament presentada com a problem√†tica -el catal√†- i una altra d'aparentment neutra i sense cap d'aquests problemes -la llengua estatal-, molts catalanoparlants van fent habitual la dimissi√≥ ling√ľ√≠stica fins a concebre-la com l'√ļnic comportament normal, i l'√ļnic educat. Interioritzen, aix√≠, una mena de sentiment d'obligaci√≥ de passar-se a la llengua dels altres sense tenir dret a la reciprocitat, i acaben identificant inconscientment el resultat d'unes pol√≠tiques ling√ľ√≠stiques llargament imposades -l'obligaci√≥ de con√®ixer la llengua estatal i de passar-s'hi en ser-ne requerits- amb una decisi√≥ lliurement presa.

El pluriling√ľisme i l'apreciaci√≥ de la difer√®ncia, tamb√© ling√ľ√≠stica, s√≥n un patrimoni que les nostres societats han de preservar amb la m√†xima cura. Ara i aqu√≠, per√≤, cal ser conscients que l'habituaci√≥ al canvi a la llengua hegem√≤nica constitueix un perill de primera magnitud que amena√ßa molt seriosament la mateixa superviv√®ncia del catal√†. Fer habitual aquest proc√©s perpetua l'exist√®ncia de ciutadans de dues classes, els uns monoling√ľes i els altres biling√ľes. Aquesta actitud desincentiva els qui estan en situaci√≥ d'aprendre el catal√†, ja que constantment se'ls priva de la pr√†ctica amb els nadius, √©s a dir, de l'√ļnic context que estimula veritablement l'aprenentatge. El canvi habitual deixa entendre que no paga la pena d'aprendre catal√† i refor√ßa la percepci√≥ que, mentre que els no-catalanoparlants tenen tot el dret a mantenir-se monoling√ľes, els catalanoparlants, en canvi, estan moralment obligats a canviar de llengua. En una societat oberta com la catalana, en qu√® la incorporaci√≥ de persones nascudes fora del nostre territori constitueix un element estructural, no pas conjuntural, dels comportaments demogr√†fics, el canvi a la llengua estatal hegem√≤nica genera un cercle vici√≥s (menys √ļs implica menys aprenentatge implica encara menys √ļs) que podria constituir, si no s'hi posa remei a temps, una sent√®ncia de mort per al catal√†. I els remeis s'han de generar tant des dels governs auton√≤mics com des dels governs estatals; no es pot exigir a la ciutadania una milit√†ncia activa permanent a favor de la llengua pr√≤pia; els governs han d'√©sser capdavanters en la creaci√≥ de les condicions que frenin la progressiva substituci√≥ ling√ľ√≠stica.

4.
Una cru√Įlla decisiva: riscos i oportunitats per al catal√†

El context actual de construcci√≥ europea i de mundialitzaci√≥ constitueix una cru√Įlla que no sols fa encara m√©s punyents les mancances imposades a la normalitzaci√≥ de la llengua catalana, sin√≥ que tamb√© implica un veritable canvi d'√®poca que conduir√†, en bona part, a un nou ordre internacional tamb√© en termes ling√ľ√≠stics. Cal, doncs, que la comunitat catalan√≤fona prengui consci√®ncia tant dels riscos com de les oportunitats que se li presenten, i actu√Į amb intel¬∑lig√®ncia i celeritat per afrontar els primers i aprofitar les segones.

Els estudis recents semblen confirmar globalment un retroc√©s inquietant en l'√ļs social del catal√†. Tanmateix hi ha algunes dades esperan√ßadores. Aix√≠, per exemple, es constata que a l'√†rea metropolitana de Barcelona els catalanoparlants, ara per ara, s√≥n fidels a la llengua en el moment d'ensenyar a parlar els fills, i en el mateix territori hi ha un segment, petit per√≤ significatiu, d'habitants que parlen amb els pares en castell√† i amb els fills, en canvi, en catal√†. De tota manera, no ha de sorprendre que l'√ļs verbal del catal√† hagi progressat menys que el coneixement de la llengua, que ha fet un gran pas endavant en els darrers vint anys.

Ning√ļ no pot predir com ser√† exactament el nou ordre ling√ľ√≠stic internacional; per√≤ s√≠ que en podem intuir, com a m√≠nim, algunes caracter√≠stiques. En primer lloc, es dibuixa una llengua hegem√≤nica, l'angl√®s, que ocupa i ocupar√† encara m√©s les funcions de llengua global, especialment en les comunicacions internacionals i la recerca de punta. En segon lloc, √©s molt probable que el nou ordre comporti l'extinci√≥ de bona part de les lleng√ľes menors i de les m√©s afeblides, sobretot de les que estiguin m√©s lligades a modes de vida tradicionals i que no siguin capaces de dotar-se de les institucions i les eines necess√†ries per a inserir-se adequadament en la societat del coneixement.

Instal¬∑lat en una societat desenvolupada del primer m√≥n i amb un volum de parlants mitj√†, el catal√† no hauria d'entrar en la categoria de lleng√ľes amena√ßades per la mundialitzaci√≥, si no √©s que l'hi empenyen la malvolen√ßa dels uns o la dimissi√≥ dels altres. Els parlants de catal√† tenen dret a aspirar com a m√≠nim a la mateixa seguretat ling√ľ√≠stica de qu√® gaudeixen els parlants de comunitats equiparables. En la mesura que la mundialitzaci√≥ permet superar els horitzons locals i veure el m√≥n directament sense passar pel filtre de l'estat naci√≥, la comunitat ling√ľ√≠stica catalana ha de prendre consci√®ncia que, ara com ara, √©s posada injustament en unes condicions de desavantatge que comprometen la seva superviv√®ncia. Sense anar m√©s lluny, l'observador m√≠nimament objectiu hauria de contemplar amb perplexitat el que constitueix una anomalia democr√†tica de primer ordre: mentre nombroses comunitats ling√ľ√≠stiques d'arreu de la Uni√≥ Europea, iguals o menors en demografia, potencial econ√≤mic i producci√≥ cultural que la nostra, veuen garantits sense problemes llurs drets ling√ľ√≠stics per les institucions comunes en el projecte europeu, el catal√† √©s excl√≤s d'aquest reconeixement pel simple fet que els estats en qu√® la nostra √©s llengua hist√≤rica es neguen a fer valer els drets dels ciutadans catalanoparlants, i els governs auton√≤mics respectius no actuen amb la contund√®ncia necess√†ria per a aconseguir-ho.

La mundialitzaci√≥ no hauria de provocar la desaparici√≥ de lleng√ľes, per√≤ la pot afavorir si els responsables pol√≠tics no hi reaccionen adequadament i no les doten de les estructures convenients per a aprofitar-ne els beneficis. I, ara com ara, el catal√† s'enfronta als desafiaments de la mundialitzaci√≥ mancat d'un suport institucional s√≤lid, mentre que els seus parlants contribueixen a mantenir la diversitat ling√ľ√≠stica de la resta del continent.

5.
Proposta de l'Institut d'Estudis Catalans

Davant aquesta situaci√≥, i en la mesura que la pol√≠tica i la planificaci√≥ ling√ľ√≠stiques formen una part indestriable de la gesti√≥ global del pa√≠s, l'Institut d'Estudis Catalans convida els diferents actors de la vida pol√≠tica, social, econ√≤mica, cultural i cient√≠fica a reflexionar a fons sobre els nous desafiaments que es plantegen en la nostra societat pel que fa a l'√ļs del catal√† i a prendre les mesures pertinents per a respondre-hi. √Čs per aix√≤ que:

a. L'IEC reclama de totes les institucions p√ļbliques d'arreu del territori que prenguin consci√®ncia de la gravetat dels desafiaments a qu√® ens enfrontem a prop√≤sit de la superviv√®ncia del catal√†, que manifestin expl√≠citament llur preocupaci√≥ i que assumeixin el lideratge que els correspon a l'hora d'avan√ßar en la recuperaci√≥ i l'impuls de l'idioma, cadascuna en el seu camp d'actuaci√≥ respectiu. Molt especialment, l'IEC insta els responsables pol√≠tics a prendre les mesures necess√†ries perqu√® es vegi plenament garantida la seguretat ling√ľ√≠stica imprescindible per a la sostenibilitat de la comunitat ling√ľ√≠stica catalana en el conjunt del seu territori.

b. L'IEC recorda a les institucions de la societat civil llur deure c√≠vic de promoure l'√ļs de la llengua i la necessitat que aquest √ļs prengui un nou impuls, com a √ļnica via perqu√® esdevingui una veritable eina d'integraci√≥ col¬∑lectiva.

c. L'IEC convida la ciutadania a prendre consci√®ncia de les dimensions del problema i de les seves arrels, a refor√ßar el consens social entorn de la necessitat d'impulsar l'autoestima i la consideraci√≥ social de la nostra llengua tant en la vida p√ļblica com en la privada, a protagonitzar aquest progr√©s i a reclamar-lo a les institucions del pa√≠s. Molt especialment, l'IEC vol alertar dels perills que representa fer habitual el canvi de llengua per a la superviv√®ncia mateixa del catal√†. Caldria fer ben expl√≠cit que nom√©s la implicaci√≥ personal de cadasc√ļ, independentment de la llengua d'origen, podr√† ajudar a superar aquest perill.

d. L'IEC recalca la gran responsabilitat que tenen les nostres universitats en la defensa de l'√ļs del catal√†, no solament en relaci√≥ amb el fet que sigui emprat a les aules, sin√≥ tamb√© pel que fa a la seva pres√®ncia en les publicacions que es generen dins els departaments. √Čs especialment greu la manca d'atenci√≥ a les publicacions acad√®miques en catal√† a l'hora de avaluar curr√≠culums professionals.

e. L'IEC recorda que els nostres representants polítics tenen l'obligació de projectar la nostra cultura i la nostra llengua arreu del món. L'IEC creu fermament en les nostres possibilitats de projecció exterior i insta els nostres governants a dedicar un pressupost ambiciós a la seva promoció escrita i audiovisual, tant de la cultura científica com de la humanística.

f. L'IEC recorda igualment als nostres representants pol√≠tics que han d'exigir del Govern de l'Estat espanyol el compliment del mandat constitucional de protegir totes les lleng√ľes del seu territori i el respecte al criteri de l'IEC, que √©s el de la roman√≠stica internacional i el de la Real Academia Espa√Īola sobre la unitat del catal√†.

g. L'IEC insta les autoritats polítiques a establir que hi hagi requisits legals eficaços de coneixement del català per a tots els funcionaris que exerceixin en els territoris de parla catalana.

h. L'IEC insta també tots els professionals a emprar el català en la correspondència i en els informes i escrits que generi la pràctica de llur professió, especialment en els àmbits de la medicina i de la jurisprudència, que són aquells on la presència del català és crucial.

i. Igualment, l'IEC demana a totes les empreses del pa√≠s que mostrin activament i de manera priorit√†ria un capteniment favorable a l'√ļs parlat i escrit de la llengua catalana en totes les actuacions.

j. L'IEC fa una crida a totes les institucions oficials dels estats en qu√® el catal√† √©s una de les lleng√ľes existents per tal que facilitin les condicions que menin a l'aparici√≥ d'una lleialtat ling√ľ√≠stica que es basi en criteris de sostenibilitat, respecte i apreciaci√≥ de la diversitat ling√ľ√≠stica com a forma d'enriquiment mutu.

k. L'IEC ent√©n que, malgrat que √©s imprescindible la col¬∑laboraci√≥ dels ciutadans dels territoris de llengua catalana i dels estats centrals de qu√® depenen, al capdavall l'exist√®ncia normal del catal√† no es pot basar nom√©s en el voluntarisme militant dels seus parlants ni en el canvi ideologicopol√≠tic dels governs estatals. √Čs essencial el comprom√≠s dels governs auton√≤mics de les comunitats de llengua catalana.

l. L'IEC reclama a les administracions dels territoris de llengua catalana que reflecteixin en la legalitat llurs pr√≤pies planificacions ling√ľ√≠stiques i, conseg√ľentment, que cre√Įn les condicions que facin del tot necessari i imprescindible el coneixement i l'√ļs social de la llengua catalana per a poder viure en qualsevol dels seus territoris.

Ě




      

 

 














PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: