El PSM opina. 02/01/2005

On són els nostres productes?

Des de fa anys les institucions fan campanyes publicitàries, més o menys coincidint amb les festes de Nadal, a favor dels nostres productes agroalimentaris. És una bona tasca i sense dubte es mereix el reconeixement de tothom. Però contrasta l'abundància de tanques amb l'absència dels nostres productes a l'hora de comprar a qualsevol establiment. D'aquesta manera les campanyes són com una cosa «per quedar bé» sense cap efecte pràctic.

Entrau a qualsevol comerç i provau de comprar els nostres productes. Veureu que és quasi impossible. No pots comprar el que no existeix. Debades cerques, però el resultat és decebedor. Per exemple, a hores d'ara comprar una botella del flamant «oli de Mallorca» és una tasca per a la qual es requereixen certs coneixements i informacions que no són cosa a l'abast de tothom. En tot Palma tan sols determinades botigues i establiments seleccionats disposen dels nostres olis. No fa falta dir que a la immensa majoria de petites, mitjanes i grans superfícies hi són totalment absents. Si no estau d'humor per agafar el cotxe i partir cap a Sóller aquest Cap d'Any no podreu provar amb facilitat l'oli mallorquí.

Tan dramàtic, o encara pitjor, com el cas de l'oli és el de l'ametla. A l'illa dels ametlers florits aconseguir ametles locals és una veritable aventura. Demanes ametles i et duen les ametles californianes de forma allargada i de gust desconegut. La presència de torrons o derivats de l'ametla elaborats amb l'ametla del país és insignificant o inexistent. I en el cas que l'ametla sigui mallorquina no ho pots reconèixer a l'etiqueta del producte, ja que la marca de qualitat de l'ametla mallorquina o és morta o dorm.

De les carns un no sap si n'ha de parlar, perquè és el cas més trist. La nostra ramaderia es mor un poc més de cada dia i els seus millors productes es troben amb una murada per arribar als consumidors. A l'illa de les ovelles és complicat poder aconseguir una carn de xot que sigui amb seguretat del país. Pel que fa al porc de qualitat -o el porc negre- aconseguir-ne és cosa d'especialistes o de pagesos que crien el seus propis animals. El porc que abunda és el que s'ha inflat a base d'antibiòtics, permesos o no, a centres industrials d'engreix de la Península (i en aquest cas sovint sense cap control sanitari efectiu!).

Aconseguir fruita mallorquina és cosa impossible: o bé ja no existeix, perquè s'han arrabassat els arbres, o és de molt difícil adquisició per a un consumidor normal. Les tàperes, com els dàtils, són del Marroc. Les figues i els albercocs secs són de Turquia.

Pel que fa a la gamma dels aliments transformats, la cosa és molt pitjor. Unes poques empreses multinacionals en controlen la producció i la distribució. Sembla que l'únic importants és la publicitat -sovint dirigida als infants- i la presentació. Els sucs de fruita no tenen fruita i el que en aparença són derivats lactis estan fets sense llet. Ningú no s'ha de sorprendre per la seva eficàcia en tota casta de règims i dietes.

En aquest panorama tan sols s'hi escapen els vins, els formatges, el peix fresc i les hortalisses. Altres produccions locals són de fàcil accés i àmpliament consumides, però la seva matèria primera és externa. Sovint el que se'ns presenta amb engany com a producte local és un producte forà envasat a les illes (olis, olives, tàperes, sobrassades i embotits, etc.).

No és qüestió de cercar culpables a aquesta situació, perquè la culpabilitat està molt repartida. Com deia l'altre dia en Rafel Crespí, la culpa encara és fadrina i ningú no la vol. En absolut la responsabilitat pertany en exclusiva a les cadenes de distribució. Tampoc no es pot penjar el mort tan sols a l'administració. Sovint és que no hi ha producte adequat i amb les condicions de presentació imprescindibles per accedir als mercats. Si els nostres productes no són elaborats en les condicions de qualitat i quantitat que el comerç agroalimentari exigeix, si no existeixen empreses que els transformin i comercialitzin i si quan aquest producte existeix és comercialitzat sense permetre la seva identificació, hem de concloure que el seu consum és difícil.

La solució seria, per ventura, bastant senzilla: dedicar un poc d'esforç institucional a afavorir la comercialització dels nostres productes, promoure petites actuacions de suport a les denominacions d'origen, ajudar a certificar les produccions als nostres pagesos, obsequiar els productes del país... Però, alerta, que això podria anar en contra del lliure mercat. Uep! Això sí que no. Facem campanyes i almenys pareix que feim qualque cosa.