El PSM opina. 30/12/2004

Manifest 31D

“I ens en anàrem, poc a poc, fins al peu de la serra de Portopí, i vàrem veure Mallorca, i ens va semblar la més bella ciutat que mai no haguéssim vist”. Així parlava el rei En Jaume el Conqueridor, que entrava en aquesta ciutat demà fa set-cents vuitanta-cinc anys.

Durant aquests vuit segles el món s’ha fet ressò de la bellesa d’aquesta terra. I per celebrar el set-cents vuitanta-cinquè aniversari de la fundació del nostre antic estat, el Consell de Mallorca, que se’n proclama hereu, no ha tengut altra idea que pegar un altre cop mortal a l’antiga bellesa de la nostra illa. Dia 13 d’aquest mes, el Partit Popular i Unió Mallorquina, Unió Mallorquina i el Partit Popular, han aprovat un Pla Territorial de Mallorca que autoritza cinquanta-set noves urbanitzacions, sis autopistes, onze camps de golf, catorze mil places hoteleres més i un sostre de població de més de dos milions d’habitants. Aquest antic regne enmig del mar el volen sepultar amb tones de ciment i d’asfalt. No ho volguem consentir!

El respecte que els nostres governants tenen pel patrimoni i per la memòria del seu poble és perfectament descriptible. Basta seguir les passes del rei Conqueridor per veure en què s’ha convertit el paisatge que el va seduir. El lloc on desembarcà, Santa Ponça, devastada per clubs nàutics i blocs d’edificis; el coll de la batalla on varen morir els germans Montcada, asfaltat fins a les portes de l’ermita commemorativa; les darreres restes de la Palma musulmana –la més bella ciutat que mai no haguéssim vista- remogudes per deixar lloc a un altre aparcament; el Secar de la Real i l’antic monestir, urbanitzats amb l’excusa vil d’un hospital; l’antiga parròquia gòtica de Sant Miquel de Campanet i les tombes dels primers repobladors, violades i enlletgides per una autopista innecessària. Etcétera, etcétera. Si el rei fundador tornàs a recórrer el país que va robar per donar-nos-el en herència, no el coneixeria.

El 31 de desembre commemora la conquesta catalana de Mallorca, no la celebra. Cal fer aquest apunt davant de tots els malentesos. Ben pocs països en el món tenen la data de fundació tan clara. Ben poques nacions tenen una data de naixement tan indiscutible. Això significa que el nostre naixement va ser traumàtic. Però va ser un naixement, i va ser el nostre. Del fet d’armes que va propiciar-lo, només en podem extreure un compromís ferm amb la pau. I de la Mallorca anterior, d’una Mallorca extingida, l’única cosa que podem fer-ne és servar-ne, amb respecte religiós, les restes i la memòria.

Respectar la memòria i servar-ne les restes. Just el contrari d’això és el que fa el govern municipal d’aquesta ciutat. L’atemptat contra les restes musulmanes del Born és un atemptat contra una memòria sagrada. Qui malvèn la memòria per una plaça d’aparcament no mereix la pietat de l’oblit: si la batlessa no rectifica, el nom de Catalina Cirer passarà als annals de la llarga llista de destructors de la ciutat. Recordarem el seu nom, i el recordaran els fills dels nostres fills. Qui destrueix la Real on acampà l’exèrcit vencedor, i qui despulla les darreres restes dels vençuts, no mereix portar en la festa de demà l’Estendard de la conquesta.

I la batlessa ho sap, i per això s’amaga dins de Cort, i per això amaga al poble una festa que és del poble. Però al poble ningú no li prendrà una festa que ha estat seva per l’espai de vuit centúries. La festa nacional més antiga d’Europa, la celebració cívica més vella d’Occident, és un patrimoni que no poden desmuntar ni poden amagar entre quatre parets. La festa viva és al carrer i nosaltres som també la festa.

La festa de l’Estendard commemora la nostra naixença com a poble i celebra l’herència que ens va deixar el Conqueridor. I l’herència som nosaltres mateixos: l’herència és aquest país, una llengua, una terra i unes institucions. Amb aquest patrimoni que ens llega el passat, els mallorquins d’avui podrem construir el nostre futur.

I que en feim de la llengua? Amb un Govern en mans d’uns partits disposats a atiar el caliu de la ignorància per guanyar els vots de xenofòbia anticatalana. Amb un Govern que retira doblers de l’escola pública per llogar un equip ciclista. Amb un Govern més preocupat a mantenir la bandera absurda de les modalitats que és tant com dir un jardiner que vol serrar el tronc per defensar les branques. Amb un Govern que afirma que els programes de la televisió pública seran en castellà perquè el castellà “no té modalitats sinó únicament peculiaritats fonètiques”. – I això no són coverbos: que ho ha dit aquesta setmana la vicepresidenta Estaràs-. Amb un Govern de català voluntari i voluntarista i espanyol obligatori... que en farem, en el futur, de la nostra llengua?

I què en feim, de la terra? Sepultar-la amb asfalt i ciment a major glòria de les immobiliàries i els especuladors de tota Europa? Què en feim d’una bellesa que ha estat atractiu indiscutible i és encara font de riquesa col·lectiva? Devastarem en el termini d’una generació el patrimoni de tants de segles? I que farem, quan ja no tenguem la terra malvenuda? Què farem quan ja no coneguem el sòl que trepitjam? On seran Regana, i Muleta i la Real i els altres cinquanta set espais amb sentència de mort dictada per als pròxims deu anys?

I què en feim de les institucions? Les antigues ens foren arrabasades por justo derecho de conquista. I les de Nueva Planta porten dos-cents anys amb la mateixa recepta: anul·lar-nos políticament, expoliar-nos fiscalment i assimilar-nos culturalment. Una empresa, la d’assimilar-nos, força difícil, perquè no ha reeixit en dos-cents anys de dictadures i reeixirà ara que diuen que hi ha democràcia.

Parlem-ne, de la democràcia. Una democràcia que constitucionalment encarrega a l’Exèrcit interrompre l’exercici del dret a l’autodeterminació és com un codi de família que encarrega a la guàrdia urbana intervenir amb les porres en els casos de divorci: és a dir, és qualsevol cosa menys una democràcia. Per als que creim que les relacions humanes s’han de basar en contractes lliures, un estat que “fonamenta la seva sobirania” en una “nació indissoluble” és com una família que basa la seva existència en un matrimoni indissoluble contret a la força després d’una violació. Aquest matrimoni no és altra cosa que la perpetuació de l’ultratge, la legalització de l’abús i una font de conflictes insuperables on s’imposa la llei del més fort i on regnen el malestar i, sovint, la violència. Aquest és el sentit vertader del preàmbul i de l’article vuitè de la constitució espanyola.

I quin és el dia a dia d’aquesta família de pobles tan ben avinguda que és el Regne d’Espanya? Una repassada dels darrers diaris ens en farà cinc cèntims. Posem un sol exemple. Com que ara hi ha democràcia, la nostra llengua és oficial, però si la parles amb la policia pots acabar jutjat i condemnat per desobediència a l’autoritat. I el jutge, naturalment, també et demanarà que no la parlis durant el judici perquè ell, naturalment, no té cap obligació de conèixer-la.

Aleshores, com gosen dir que el català és una llengua oficial? Com gosen dir que és igual que el castellà? Com a molt, amb mentalitat casernària, en podran dir que el català és una llengua suboficial. Ja no és una llengua soldat ras, però encara és una llengua a les ordres de la llengua oficial, que, naturalment, és la llengua dels oficials: dels oficials de l’exèrcit, dels oficials de justícia, dels oficials de la policia, dels oficials de correus, dels segells oficials, de la moneda oficial, dels oficials de l’agència tributària, dels ports i dels aeroports, de les comunicacions i de l’espectre radioelèctric oficial, dels impresos oficials, del Congrés i del Senat, de la Casa Reial, de les seleccions esportives realment oficials i d’allò que és realment oficial en tots els oficis i a totes les oficines.

Hi hem d’incloure, naturalment, les oficines d’atenció al client de les empreses que denuncien un menor per gosar demanar, mig en broma, que es compleixi una llei suboficial que diu, temeràriament, que les etiquetes de les coses han de ser en llengua suboficial. No oblidem tampoc també les oficines del fiscal de l’audiència Nacional que imputa aquest menor d’un delicte de terrorisme, ni els vuit cotxes oficials de la policia que escorcolla el domicili oficial i familiar del menor en qüestió. El qual, com és sabut, acaba el seu contacte amb l’Espanya oficial oficialment imputat d’un presumpte delicte de terrorisme i d’un altre d’ultratge a la bandera oficial del Regne. I això succeeix mentre, a Mallorca, un adult, incendiari convicte i amb un llarg historial de violència, amenaça de mort un escriptor per exercir la llibertat d’expressió i taxa el preu del seu cap, posat en escabetxo, en un milió de pessetetes. El menor, membre de l’exèrcit imaginari del Fènix, és citat a l’Audiència de Madrid... i a l’adult, autèntic excombaent dels exèrcits de Hitler i autor provat de violències ben reals i ben recents, li riuen tots les gràcies. Aquesta és l’autèntica mesura de la democràcia espanyola!

Però ens queda Europa, però és una Europa en la Constitució de la qual tampoc no existirem oficialment si no és en tant que espanyols. I tanta de sort que el Govern d’Espanya és progressista i socialista i demòcrata i té pactes amb els independentistes, perquè ara, en comptes de donar-nos una cullerada més de la ricina habitual, ha decidit que pot ser generós i fer un memoràdum on ens concedeix, graciosament, al parlants de la llengua que es denominà català per aquí, i valencià un poc més cap a Ponent; ens concedeix, deia, la vaga promesa de treballar per donar-nos l’esperança de tenir algun dia el dret insòlit de fer servir la nostra llengua a les institucions europees. Això sempre que demanem permís amb quinze dies d’antelació –la qual cosa agilitarà molt els debats parlamentaris- i mentre no esperem resposta traduïda si no és a la llengua que, en ocasions, s’anomena espanyol i, en d’altres, castellà.

I això, diuen, és un avanç. I tenen raó. La qual cosa ens dóna la mesura de la nostra miserable condició.

Depositem, per tant, la nostra fe en nosaltres mateixos, i lluitem per conquerir de bell nou el somni que ens llegà el rei Conqueridor: un poble, la bellesa d’una terra extraordinària, la llengua que ens uneix, unes lleis justes i unes institucions que les facin valer. Aquesta batalla per la terra, per la justícia, per la cultura i per la llibertat podem lluitar-la sense armes ofensives. Aquest combat, pacient i pacífic, serà la nostra festa i la nostra conquesta.

I, com varen dir al rei en Jaume un dia que passava pena, “conhortau-vos d’una cosa: que si els peus teniu en aquesta terra, rei sou de Mallorca (...) i encara que jagueu paralític i esguerrat en el llit, teniu aquesta terra per vostra, que vostra és”. Conhortem-nos-en, doncs, d’això: tenim els peus en aquesta terra i sempre ens quedarà la llibertat d’estar malalts a ca nostra i malalts per ca nostra. Malalts d’amor, cridem, un any més: Visca Mallorca! Visca la Terra!