|
augusto josé ramón pinochet ugarte
Nasqué en el si d'una família benestant de Valparaiso el
desgraciat any de 1915. A les biografies consultades, no he pogut
observar cap cosa que em cridés especialment l'atenció, a no
ser que cursà l'ensenyament primari i secundari al Seminario San
Rafael de Valparaiso. Què els deuen donar d'especial als
seminaris a certs virons repugnants predisposats per a la maldat?
Cursà la carrera militar amb aprofitament a l'arma d'infanteria.
Als trenta-sis anys començà a fer classes de geografia militar
i geopolítica a l'acadèmia ad hoc. «Cien Águilas»
s'anomenava la revista que dirigí i on trabucà les seves
impossibles inquietuds intel·lectuals. Volgué estudiar
advocacia, però no li anà bé. El «dret» no era lo seu, pel
que es veu. L'any 1968 va ser promogut a cap de l'Estat Major de
la II Divisió. Va ser quan, en diverses missions, viatjà als
Estats Units, on va fer amistats. Males llengües diuen que una
de les amistats en qüestió va ser precisament la de l'Enric
Kissinguer. Quan llegesc que per aquest temps visità també
diverses vegades les instal·lacions ianquis de Panamà, es veu
reforçada aquesta possibilitat. L'any 1971 ascendí a general de
divisió, i entrà a la junta de caps d'estat major (tot això
supòs que hauria d'anar en majúscules, però no em dóna la
gana), a les ordres del general Carlos Prats, que va haver de
substituir en els períodes que aquest va ser ministre de defensa
de Salvador Allende. Comptava des del primer moment amb la total
confiança del president Allende. Sempre passa el mateix: la gent
servil i arrossegadora sol esdevenir l'escurçó més roí i traïdor.
Les seves travetes continuades feren dimitir el general Prats el
23 d'agost de 1973 i ell mateix, en pinochet (en minúscules, per
favor, correctors, com al títol), el va substituir. I, au, ja el
tenim ministre. Encara no havia passat un mes, l'onze de setembre
vinent, va envergar el cruent, sangonós cop d'estat. Amb ell
formaren junta de govern assentats damunt el mèrit i l'honor
d'un bon caramull de cadàvers: el general gustavo leigh guzmán,
de la força aèria, el general césar mendoza durán, director
dels carrabiners, i l'almirall josé toribio merino castro. Convé
tenir memòria dels criminals. Per escopir sobre el seu record de
tant en quant, més que res. Abans que toquessin hores decretaren:
estat de setge, toc de queda, clausuraren el Congrés, il·legalitzaren
tots els partits polítics, instauraren la censura informativa i
es proposaren per a Xile: «regir por los principios cristianos y
de la civilización occidental» (i aquí reverberaven els
ensenyaments del seminari, veuen vostès?).
Els anys que seguiren varen fer bons els versos del lúcid indi
Atahualpa Yupanqui, que per cert i segur també cantà en Víctor
Jara, l'ànima tendra del poble xilè, assassinat per aquell
estol de botxins, com tants! Aquests: «Que Dios vela por los
pobres,/ tal vez sí o tal vez no/ pero es seguro que almuerza/
en la mesa del patrón».
Arribà un dia que el jutge Baltasar Garzón va trobar amb els
calçons baixos el dictador, i el va tenir «detingut» 17 mesos
a Londres, prenent cada dia el te de les cinc amb la Thatcher,
aquell penjoll. Després el govern britànic el va alliberar
adduint motius de salut, pobre home, mesquinet, i quan va
davallar de l'avió a Xile, de tornada, que el vérem per
televisió, pegà coça a la cadira de rodes i xalest i falaguer
repartí somriures i encaixades a balquena, més fresc que una
cama-roja. I satisfet: havia tornat a burlar-se de les lleis dels
homes.
Fins que, ara, un altre home bo: el jutge Juan Guzmán l'ha posat
baix arrest domiciliari, en espera del judici pels crims de
l'operació Cóndor. I a nosaltres, la generació que no va
poder, o no va saber, segar arran en temps d'en Franco, avui ens
queda el consol minúscul d'espigolar aquestes alegries pigmees.
I fer el possible per pensar que, potser, tornem a tenir tot el
vent del món dins els ulls, i és l'hora d'apuntar-nos a
l'esperança.
|
