|
Bisbes espanyols
L'intens i vehement debat sobre el Pla Ibarretxe ha vist en
els darrers dies l'entrada en escena de la Conferència Episcopal
Espanyola, la qual, amb una nota de premsa feta pública
divendres dia 7 de gener, se situa de manera nítida i explícita
del costat del nacionalisme espanyol. En aquesta nota, els bisbes
espanyols neguen que el poble basc pugui ser subjecte
d'autodeterminació, és a dir, que tengui capacitat de decidir,
per ell mateix, el seu futur. El subjecte de la sobirania
correspon, segons ells, al poble espanyol en el seu conjunt, i
qualsevol canvi en l'ordre establert s'ha de realitzar d'acord
amb l'ordenament jurídic. Negar unilateralment la sobirania
espanyola «no seria prudent ni moralment acceptable». A partir
d'aquí, d'una manera sibil·lina però indissimulada, vinculen
la voluntat sobiranista a «una idolatria de la pròpia nació
que perverteix greument l'ordre moral i la vida social», «una
concepció nihilista de la societat», «una ideologia i un
projecte polític excloent (...) temptat de les aspiracions
totalitàries», etc. Tot plegat, incompatible amb la doctrina
catòlica.
Déu n'hi do, però no hi ha res de nou, en tot això. Aquesta no
és, ni de bon tros, la primera vegada que l'episcopat espanyol
fa seus els arguments del nacionalisme espanyol més integrista.
No és la primera vegada, en definitiva, que els bisbes espanyols
opten per actuar més com a espanyols que com a bisbes. I alerta,
que no seré jo qui els negui el dret a expressar les seves
opinions. Però com a catòlic sí que els recrimín que
converteixin la seva opinió en magisteri eclesial, que elevin el
seu posicionament polític -tan respectable com el meu- a la
categoria de doctrina cristiana, que legitimin uns determinats
plantejaments polítics com a catòlics, cosa que, de manera lògica,
exclou els de signe contrari.
I en aquest terreny, els bisbes espanyols haurien de ser, com a mínim,
més prudents. Perquè tant la doctrina social de l'Església com
la pràctica pastoral dels últims segles està plena d'arguments
que legitimen el dret a l'autodeterminació de les nacions sense
estat. Són incomptables les ocasions en què l'Església ha
jugat fort a favor de rompre l'ordenament jurídic d'un estat legítimament
constituït, afavorint moviments secessionistes i donant-los
suport, fins i tot amb conflicte armat. El darrer cas que em ve a
la memòria és el del Timor Oriental, que va aconseguir la
independència l'any 2002.
Total, que no em sent gens ni mica representat per la Conferència
Episcopal Espanyola. Com tampoc no s'hi sent un dels seus
membres, el Bisbe de Donosti Juan María Uriarte, el qual ha fet
molt bé de publicar una nota desmarcant-se del posicionament de
l'episcopat espanyol. Tanmateix, no crec que es resolgui res amb
un foc creuat de cartes i declaracions. Els catòlics bascos ja
decidiran què volen fer. I pel que fa a nosaltres, vist que la
Conferència Episcopal Espanyola té clar que la seva missió és
defensar el nacionalisme espanyol, potser hauríem de treure del
calaix aquella valenta proposta de Mons. Antoni Deig, que fou
bisbe de Menorca i després de Solsona, i que féu pública a la
Universitat de Prada l'estiu de 1991: constituir una Conferència
Episcopal pròpia dels Països Catalans, separada de l'espanyola.
Perquè enlloc no està escrit que l'estructura territorial i
institucional de l'Església hagi de calcar l'ordenament polític,
encara que per regla general s'hi correspongui. Què és això,
independentisme eclesiàstic? Idò sí.
|
